Resum del viatge a Escòcia del 3 al 10 de Juny de 2006

Dia 3 de Juny, dissabte.

Avui es el dia de sortida, com que hem tardat a decidir-nos se’ns ha fet el dia sense pensar-ho, hem portat a la Glòria a la piscina amb recança i tot seguit la roba per aquests dies al pis a veure com li anirà.

Hem anat a dinar i a esperar, ja que aquesta vegada ens venen a buscar a la porta de casa, entre tant la Susanna ens ve a acomiadar amb la bicicleta. A l’hora prevista, el bus es presenta per anar a l’aeroport de Girona, serà la primera vegada que viatjarem amb ryannair això si a preu normal no de baix cost. Sembla que es la millor combinació horària amb Escòcia. Dins el bus trobem una part dels companys de viatge la resta l’anirem recollint per les urbanitzacions de Fornells de la Selva i Quart, bé tots no ja que una part la recull un altra bus des de Lloret de Mar i Calonge.

A l’hora en punt arribem a l’aeroport de Girona, comprovem que no passem del pes permès i sentim per casualitat que el nostre vol va una mitja hora endarrerit, va ser veritat al final però no ho va escriure cap pantalla d’avís.

Els companys de viatge són tots grans viatgers, han estat des de la Patagònia fins Nova Zelanda, passat pel Cap nord i, fins i tot i ha qui ha anat a l’illa de Samoa pel gust de trobar el lloc a on R.L. Stevenson havia escrit les seves novel·les. Evidentment la Índia i els diferents indrets d’Europa són destinacions que quasi tothom ha assolit.

Al final embarquem i pugem a l’avió, sense bus que ens hi porti ni res el seien es lliure i el primer que arriba seu a més el lloc es infinitament petit, no sé com ho deu fer una persona una mica alta.

No hi ha incidents en el vol i a l’hora indicada arribem a Prestwick, segon aeroport de Glasgow. Es un aeroport petit, semblant al de Girona o potser una mica més petit encara, crida la atenció uns carretons d’equipatge amb el nom de Girona. Passem el control de passaports o de D.N.I. sense problemes i ja ens espera la guia d’Escòcia amb el nom del grup.

Realment aquesta vegada importava tot molt poc, ja que portem el Sr Demetri, de l’Acàcia Tours que ens acompanya per resoldre qualsevol imprevist.

Pugem al bus i iniciem el trajecte cap a Edimburg el temps es veu gris però no plujós tenim un parell d’hores fins arribar, pel camí veiem que els puntets bancs que des de l’avio havíem vist, eren ovelles que ja no ens abandonaran en tot viatge llevat del centre de les ciutats.

A Escòcia tots els camps són verds plens de ovelles o vaques, d’una raça especial creuada ací i exportada ara a l’argentina, tenen les potes curtes i no tenen banyes. També hi ha raça autòctona del país una vaca peluda amb una cornamenta considerable. També aconseguim veure cérvols, n’hi ha en llibertat per les muntanyes i pasturant com si es tractés d’ovelles.

Poc a poc ens anem acostant a Edinburg, capital d’Escòcia, fa estona que ens em adonat que el trànsit es per l’esquerra fet que dona més d’un ensurt, inútil, ja que el que condueix es el conductor i ja està acostumat.

Fem una passada pels carrers únicament per trobar l’hotel ja que sembla que ni el guia ni el conductor sabem exactament a on han d’anar, sigui el que sigui al final arribem a Salisbury house que es el nom de l’hotel, està situat a Pollock house a la part alta d’Edinburg, i es tracta d’una antiga residència d’estudiants de la universitat que ha quedat reconvertida en hotel l’edifici es majestuós, té tot l’aire d’una antiga mansió senyorial una vegada dins, continua sorprenent, tan els gravats de les parets com el caire de les habitacions, seients, làmpades, etc.

Com que ja es tard, ens preparen un sopar fred, per cert força correcte i....cap a descobrir l’habitació. La veiem bé, només que de les dues maletes que portem només n’hi ha una, anem a la recepció a veure si ha quedat allà però l’únic que trobem es a la meitat del grup reclamant també les seves maletes, atès que no apareixen i que els empleats diuen no saber res, recorrem al Sr Demetri, que per això ve amb nosaltres, indaga, pregunta i res, finalment decideix despertar al xofer per si fos els cas que haguessin quedat al bus, arriba i el primer que diu es que no i quan va a assenyalar el lloc a on les havia deixat se’n adona que encara són allà, que l’un per l’altra no les havien entrat a l’hotel, sort que era un recinte tancat i que no era probable passés ningú....

Una vegada amb les maletes a lloc, segon problema els endolls són anglesos de tres forats, i tots els carregadors, de mòbil, cameres, etc. són de dos forats surto a veure si trobo adaptador, però em remeten a recepció (cinc minuts a peu), decideixo deixar-ho per demà. Posteriorment aprenc com fer entrar els endolls de dos en forats de tres...

Dia 4 de Juny, diumenge

Avui ens despertem d’hora ens adonem que estem a la part nord d’Europa, i, en aquesta època, es fa fosc sobre les 11 ½ de la nit i el sol surt mes o menys a les 4 de la matinada. O sigui que es despertem aviat.

L’esmorzar anglès, es clar, al sortir trobem els esquirols que volten pels jardins com si fos casa seva (es que ho es es clar) anem a la recepció per solucionar el problema de l’endoll, i finalment ens en deixen un previ dipòsit de 10 lliures,

Avui es el dia de la visita a Edinburg, es diumenge i hi ha poc trànsit, pel mateix motiu hi ha carrers tallats,

Fem el que es diu un tour panoràmic per la milla real (una mena de carrer major), el nou parlament curiosament obra de l’arquitecte Enric Miralles (no ho he traduït el nom està escrit així) el Holyroodhouse, palau a on resideix la reina quan va a Escòcia ....

Tot seguit fem via cap a la part alta, a Calton hill des on es veu una panoràmica excel·lent de la ciutat, aquesta vegada tenim sort del Sr Demetri, ja que la guia al veure que s’havia de pagar ja girava cua. Allà hi ha un antic observatori, el monument a Nelson, una ullera llargavista invertida i, sobre tot una visió a vista d’ocell de tota la ciutat,

Passem per la casa on va viure R.L. Stevenson de petit i aprenem el concepte de jardí privat, existent a Edinburg, unes determinades cases tenen la clau d’uns jardins situats al mig del carrer com si fossin parcs públics, però estan tancats i només hi tenen accés els veïns amb clau, tenen es clar que tenir-ne cura, això provoca que estiguin tots molt florits i ben adecentats, però inaccessibles.

L’Stevenson que era força malaltís anava a un jardí d’aquests front de casa seva i molt probablement, l’illa del tresor era i més ni menys que una illeta dins l’estany del jardí.

Edimburg, i per extensió tota Escòcia com després veiem, està plena d’esglésies, la majoria protestants moltes d’elles sense culte i reconvertides en hotels, teatres, discoteques, restaurants...... es curiós veure una església antiga amb una animació exterior de cinema.

Passem per la casa del gosset bobby que dona nom a tots els policies, té fins i tot un petit monument prop del lloc a on va viure.

Tot seguit abandonem el bus i fem via cap el castell, lloc més representatiu de la ciutat, des d’allà es domina tot la ciutat, trobem que estan preparant el festival de música d`Edinburg amb unes graderies que ocupen tota la explanada front del castell.

El castell està edificat sobre un antic volcà i, com tots els castells és de diferents èpoques, la primera edificació fou del segle VI i les existents actualment serien dels segles XII fins al XX ja actualment encara hi ha dotacions militars.

Dins el palau hi ha les joies de la corona escocesa, la corona, el ceptre.. i la famosa pedra del destí, que ha estat tornada pels anglesos l’any 1996. sobre aquesta pedra es coronaven els primitius reis escocesos, i va ser traslladada des del nord a on les incursions vikingues, molt sovintejades feien perillar la seva integritat, al castell d’Scone a on va romandre fins que en una de les innumerables incursions angleses a territori escocès, l’any 1.296 el rei Eduard I la trasllada a l’abadia de Westminster, a Londres i la col·loca sota el tro reial i allà roman fins el ja esmentat any 1996.

De fet hi dubtes de que la pedra fos la original, per diferents motius, el més important es el fet de que es mantingués al seu lloc quan ja es veia arribar l’enemic i també que hi havia moltes possibilitats de ser derrotats, es creu que la original apart de ser gravada, va ser amagada per monjos en un lloc encara no descobert, ara, el que si es cert es que la que ara hi ha es la que va estar a Anglaterra 700 anys.

A la part superior del castell hi ha la capella de Santa Margarida, esposa de Malcom III i constitueix la edificació més antiga del castell ja que es del segle XII, davant mateix hi ha un canó estil bomarda, amb les bombes de pedra que llençava, es tan gran que fins i tot una persona es podria ficar dins la seva boca.

A un extrem del pati hi tenim una edificació destinada a memorial dels escocesos morts a les guerres mundials, amb el nom i cognom de cada ú.

Podem admirar la enorme sala que fou el parlament d’Escòcia fins l’any 1,639 amb una notable col·lecció de sabres i altres armes.

Com a final passem als calabossos, molt ben ambientats, fa basarda pensar que hi havia persones que hagin pogut malviure en aquelles estances, val a dir que l’ambientació es molt tètrica.

Hem finalitzat la visita al castell, i ja se’ns ha fet hora de dinar, el bus ens porta cap la plaça de Grassmarket a on hi ha el restaurant.

Una vegada menjats, anem a fer un tomb per la ciutat mentre esperem......l’hora de sopar..... bé era el que en diuen tarda lliure, anem doncs al carrer principal, la milla reial, i la resseguim tota mentre anem vigilant les botigues per si hi veiem algun endoll o quelcom curiós.

Observem que la ciutat es plena de vaques, no de les de veritat si no de les que ja vàrem trobar a Varsòvia, n’hi ha de les formes més diverses i en els llocs mes insospitats.

Entrem a la catedral de St. Giles, a on ensajan el concert de la nit admirem els vitralls, tot i que son relativament moderns i els nervis de la seva arquitectura, anem passant cap avall del carrer i en algun lloc ens desviem a dreta o esquerra per admirar bé la vista de Calton hill (alla on varem pujar al matí) o bé algun dels patis de que disposen quasi totes les cases, la majoria dels jardins son florits i son realment preciosos.

Arribem al final del carrer a on hi ha el palau de holyroodhouse actual residència de la reina Isabel quan va a Escòcia. El marketing es escandalós, clauers amb la corona reial, reproduccions de la porcellana de les vaixelles del palau....el palau es va construir per Jacob IV en terrenys d’una abadia que portava el mateix nom i de que encara en resten les runes, que per cert son una part molt interessant de la visita tot i que com diem només en resten les runes.

Des de els jardins es veu la silueta de les muntanyes que volten Edinburg, Arthur’s seat i Salisbury Crags amb excursionistes que pugen a la muntanya.

Històricament des de la seva construcció el palau ha estat utilitzat pels reis ja sigui d’Escòcia com d’Anglaterra en èpoques d’ocupació. També l’utilitzà Maria Estuardo, i allà va ser on va veure (o va participar segons qui expliqui la història) l’assassinat del seu secretari David Rizzio. També en aquest palau, Bonnie Prince Charlie pretendet a la corona britànica va portar l’any 1.745 la seva cort a aquest palau a on hi feia festes espectaculars.

Feta la visita refem el camí per la milla reial cap al lloc a on ens esperava el bus, pel camí uns gaiters de carrer i vestits adequadament amenitzen la tarda. Veiem de lluny el monument a Walter Scott sense temps per atansar-nos-hi, també entrem al whisky heritage center, lloc a on ensenyen el procés d’elaboració que uns dies més tard veurem mes detalladament. La Camera obscura es una mena de museu de la ciència sense gaires pretensions des de on es veuen vistes de la ciutat.

Altra vegada a la plaça de Grassmarket, recuperem el bus i tot i que son les dos quarts de set.......cap a sopar, avui tenim sopar de gala, en una mena de carpa amb escenari. L’espectacle bàsicament consta de gaiters, i ballarins de música celta, que es van rellevant, arriba fins i tot a ferse una mica pesat, de tota manera el ballarí principal es remarcable pels seus salts inverosímils i les ballarines per la seva sincronia perfecta.

Inclouen tota la família, nens inclosos a la coreografia, i no podia faltar la sortida a ballar dels pobres espectadors, val a dir que hi havia públic de totes les parts de mon, sudàfrica, Austràlia, Itàlia..... i el detall d’anomenar a Catalunya.

La part central de l’espectacle era la cerimònia del hagis, que es tracta de partir un embotit de la zona en forma ritual i desprès menjar-lo.

Una vegada finalitzat l’espectacle que el Sr.Demetri es va perdre en part per un malentès en el pagament per part de l’agència corresponsal anglesa, que li va donar un bon ensurt, retornem a l’hotel per descansar.

Dia 5 de Juny, dilluns.

Avui iniciem la volta a Escòcia, no tenim el mateix guia, ara ens acompanya un xilè vingut a Anglaterra fa trenta cinc anys, deduïm que fugint de Pinochet, el temps no sembla ens acompanyarà ja que està nuvolat, retornem l’endoll i recuperem el dipòsit.

El trànsit per la capital ha canviat, ara es molt més dens, es nota que es dilluns, sortim travessat el riu Forth direcció Perth, el pont del ferrocarril és espectacular, dels primers fets en acer en el mon, dissortadament, degut al trànsit no es podem parar.

Fem camí cap el palau d’Scone, els palaus/castells a Escòcia son encara habitats pels seus propietaris que viuen en una part del castell i l’altra queda per visitar.

Tota la decoració es del segles divuit i dinou molt ben conservada remarquem una col·lecció de figures de marfil excepcional per la seva extensió i per la seva qualitat, també es molt interessant la col·lecció de platets de porcellana, curiosament a la majoria dels castells i palaus els llibres de les biblioteques, han estat substituïts per col·leccions diverses llevat d’uns pocs, els mes antics, que han quedat de mostra.

Dins una vitrina hi ha una reproducció de les joies de la corona que hem vist al castell d’Edimburg.

Sorprèn el costum de col·locar fotografies actuals dels propietaris escampades pel mobiliari talment com si estiguessin sempre allà.

Després de la visita al castell visitem el panteó familiar davant del que hi ha una rèplica de la pedra del destí que va romandre a aquest palau fins que els anglesos la varen prendre, remarquem que al darrera encara hi ha enterraments moderns dels membres actuals de la família.

Crida l’atenció una campana en un arbre a la que el pas del temps ha integrat al mateix arbre.

No podem visitar els jardins, per manca de temps però hi fem una escapada, les flors son impressionants, d’una alçada fora de mida, i, passejant per allà galls d’indi un d’ells blanc, en un tancat veiem les primeres vaques peludes, originaries de la zona.

Travessem ara la vall de Gleeenshee, amb paisatges espectaculars per la seva verdor, també hi ha molts camps grocs, son de colza, les ovelles moltes d’elles acabades de néixer, i les vaques sovintegen fins fer-se habituals.

Passem prop d’unes estacions d’esquí ja sense neu i arribem a Braemar, petita localitat a on dinem, de l’antiga línia de ferrocarril en resta una petita estació victoriana per la que arribaven els reis per estiuejar al castell de Balmoral allà prenien un cotxe de cavalls per arribar a destí, actualment, es clar, tot es diferent.

La estació està caracteritzada d’època amb figures que representen l’activitat que devia ser habitual quan la estació funcionava, els viatgers, el portamaletes.......

Després de la visita anem a visitar el castell de Balmoral, lloc a on estiuegen els reis d’Anglaterra, tot primer veiem una exposició de diferents retrats i objectes pertanyents o que havien estat de la família reial inclosos els carruatges antics, i una col·lecció de fotos i andròmines del iot Britannia.

Passem tot seguit a visitar el castell, que realment no es pot visitar llevat d’una sala exposició, suposo que per passar l’expedient.

Val a dir que els jardins estan perfectament cuidats, amb un verd sorprenent i uns espais enormes per passejar, amb riu inclòs, només la presencia de cameres de vigilància fa pensar que estàs dins uns espais de jardins privats.

Després de passat per la botigueta, recobrem el camí cap a Aberdeen, a la costa occidental d’Escòcia, el temps ara es clar i sense núvols, el mar es d’un blau mediterrani estrany en aquells indrets. Fem la visita a Aberdeen sense baixar del bus, això que es diu “panoràmica”, i, davant la queixa generalitzada, doncs encara era aviat per anar a l’hotel, ens prometen una nova visita l’endemà, ja que el xofer ja havia fet les hores aquest dia.

L’hotel era a Peterhead, uns 50 km. més amunt, distància que l’endemà haurem de desfer. Es un hotel modern, correcte, una mica apartat de la ciutat, aprofitem el temps que queda per anar a la piscina de l’hotel i descansar una mica.

Dia 6 de Juny, dimarts.

Avui, a l’hora acostumada, iniciem la ruta, altra vegada cap a Aberdeen per fer-ne la visita, no retornem al centre que havíem visitat el dia anterior i anem ara a la universitat, situada en un edifici impressionant, el King’s College semblant a moltes de les universitats angleses (o escoceses), el cimborri, o campanar del 1.663 sembla una corona, les vidrieres són modernes de Douglas Strachan i, dins la capella la trona (del 1,540) representa figures dels estuardo.

Tot seguit anem a la catedral de St. Andrews, amb un sostre que representa els escuts d’armes d’Aberdeen i dels estats d’Amèrica, curiosament n’hi ha un que representa les 4 barres catalanes, (que realment no ho son) també veiem els cementiris, tots amb làpida sobre la terra, no en pisos com ací.

Les cases d’aquesta part de la ciutat, són les poques originals que s’han conservat de l’antic Aberdeen.

Tornem al bus i admiren els paisatges espectaculars d’Escòcia, resalten molt mes pel bon temps que estem tenint, ara agafem l’anomenada ruta del whisky, que ens porta cap el riu Spey a la riba del qual hi ha la gran majoria de les destil·leries que produeixen el famós whisky escocès, visitem la Green Grant Distillery, ens expliquen el procés, tot primer els grans de civada s’empapan en l’aigua del riu (que diuen es puríssima) la civada germina i converteix el midó en sucre tot seguit s’interromp el procés assecant el gra amb carbó de turba, aquest gra es mol i s’inicia el procés de destil·lació, tot primer la graduació que s’assoleix es de 70º massa fort per comercialitzar, tot seguit es va destil·lant fins arribar a una graduació de 40º, després es col·loca en botes de roure a on va envellint, l’anomenada part dels àngels (la part que s’evapora) es d’un 2% anyal, que s’hi va afegint cada any. Finalment una vegada transcorregut el temps, un mínim de tres anys i n’hi ha fins de 50 anys, s’embotella, el consum actual es d’unes 30 botelles per segon a tot el mon.

Comercialment la fàbrica que visitem ha estat comprada per Campari, ja que sembla que el major consum correspon a Itàlia, el cert es que la bandera italiana oneja a l’entrada. La primera fase de preparació i assecat de la malta, la fan empreses especialitzades i arriba ja a punt per destil·lar en camions, igualment les botes les prepara una empresa especialitzada en recuperar botes situada a Craigellachie tot passant amb el bus en veiem les estibes prop de la carretera, i finalment l’embotellat i etiquetatge el fan a alguna altre de les destil·leries.

Després del tast, obligat en una habitació fosca i petita que era l’antic despatx del propietari, ens ofereixen el producte final, val a dir que el trobem molt fort, i només rebaixat amb suc de poma i fred resulta agradable.

Continuem el viatge cap a Inverness a la part occidental d’Escòcia enmig de paisatges espectaculars, fem parada al Fort George, fortalesa molt ben situada en el Moray Firth (com s’anomenen als firods) i en el que diuen es veuen els dofins saltar però deuen estar tristos ja que no en salta n’hi un.

El fort, es una caserna militar semblant al castell de St. Ferran a Figueres que encara té guarnició de soldats, es de l’any 1.769 i la única funció que ha tingut ha estat la d’atemorir amb la seva presència ja que s’ha utilitzat mai.

Admirem les vistes, donem un tomb per les muralles i després de donar una ullada per la platja propera, a veure si es veien els dofins, fem camí cap a Inverness, al veure que passàvem sense ni tan sols parar, nova rebel·lió turística, la ciutat es realment maca, travessada pel riu Ness que prové del llac Ness i que es el final del Canal de Caledonia que uneix l’Oceà Atlàntic amb el mar de nord mitjançant un sistema d’encluses, semblant al del Canal de Panamà.

Al final baixem del bus i ens fem una foto amb el riu que disposa per lo menys dos ponts penjats i una visita a la catedral, amb uns campanars semblants als de Nôtre Dame de París dedicada a St. Andrew. Ja una mica més conformats, tot i no poder visitar el castell (ja no era hora), anem cap el lloc a on hi ha l’hotel, està a la localitat d’Strathpeffer, que sorprèn per la frondositat de l’entorn, els enormes arbres que l’envolten i les flors, presents a qualsevol racó.

L’hotel es realment espectacular, digne d’una novel·la, les instal·lacions son acords amb l’antiguitat de l’hotel, no solem protestar però el nostre veí ho fa ja que ens ha tocat una habitació a les golfes,i ens hi afegim amb poca sort ja que la que ens donen en substitució no està encara arranjada o bé s’ha utilitzat després de ser ho, al final a la tercera l’ensopeguem.

Sortim a donar un tomb pels extensisims jardins de l’hotel i pel poble, ara veiem que es tracta d’un poble balneari, a on la majoria de construccions son hotels per prendre les aigües, i la població es mes aviat de la quarta edat. Pugem fins l’església, i retornem a l’hotel que disposa fins i tot d’animació pròpia, en anglès es clar, o sigui que es molt difícil seguir el que diuen. Tot plegat dona un ambient cosmopolita i decadent, però encara en ple funcionament.

Passem a sopar en un menjador adient al conjunt i després fins i tot hi ha animació, en anglès, es clar i se’ns fa impossible de seguir el que diuen, o sigui que optem per anar a dormir.

Dia 7 de Juny, dimecres.

Tan punt ens llevem observem que al costat mateix de l’hotel hi tenim un petit camp de golf, seria minigolf però d’herba de veritat. La primera sorpresa la dona el xofer del bus que apareix vestit amb el kilt (faldilla) típic amb la seva daga als mitjons i tot, el kilt no és ua faldilla pròpiament dita si no que es una peça de roba llarga que es volta al cos i apareix com a faldilla, com que no te butxaques aquestes es substitueixen per un bolset petit davant.

Sigui com sigui dona el cop d’efecte i fem la foto del grup. Sortim puntualment cap el llac Ness amb l’esperança de veure a Nessie, el monstre que no veu ningú, fem una petita parada al museu del monstre (allà si que hi es present en la seva manifestació de plàstic) i passem molt ràpidament per la història del monstre i la possibilitat o no de la seva existència real.

La darrera prova científica, fou el rastreig mitjançant sonar de la totalitat del llac, no es trobà res, però s’evidencià la existència de nombroses coves submarines, es a dir que la llegenda pot seguir uns anys més.

També es cert que molts dels llacs d’Escòcia tenen el seu propi monstre, el que passa es que únicament el del llac Ness ha assolit fama mundial. Les dimensions del llac permeten afirmar que la totalitat dels llacs d’Anglaterra cabrien dins el llac Ness, ja que si bé no es excessivament ampla, té 37 Km de llargada i un promig de 250 mts. de fondària.

Abans d’accedir al llac ens espera un audiovisual sobre el castell d’Urquhart les runes del qual estan a la riba del llac, data del 1200 aprx. I que va ser volat quan va ser abandonat pels seus darrers propietaris en veure’s apurats, visitem les restes, des de on s’observa una molt bonica panoràmica del llac Ness, des d’allà agafem el vaixell que es farà una passejada de mitja hora pel llac.

Iniciem el camí i com era d’esperar, ni rastre del monstre, que hi farem haurem de tornar, a més com que fa molt bon dia, el llac té una aparença d’allò més tranquil·la, una blau perfecte i unes barquetes fent-hi passejades.

Acabem el passeig a un embarcador a la riba dreta del llac, a on ens espera el bus per acabar el matí, abans però, ens acomiadem del monstre que en forma d’estàtua hi ha a l’embarcador.

Continuem gaudint dels extraordinaris panorames escocesos, entre vaques, ovelles, llacs i fiords, que ells anomenen llacs marins. Estem travessant la zona anomenada Glen Shiel, famosa precisament pels seus paisatges.

Arribem al Elian Donan Castle, un dels més famosos d’Escòcia, està extraordinàriament ben situat dins al mar en el Loch Duich que es realment un fiord, el castell, abans de la construcció del pont que l’uneix a terra ferma era dins una illa accessible únicament en marea baixa, Es va convertir en fort jacobí (partidaris del rei Jacob VII d’Escòcia i II d’Anglaterra) en les lluites amb Guillem d’Orange i destruït el 1,719 per l’armada anglesa, l’actual es la reconstrucció del segle XIX, i es feu respectant l’aspecte original del castell i respectant tots els seus detalls, fem la visita,

Fem les fotos del castell des de diferents angles, realment s’ho mereix, i continuem viatge cap a l’illa d’Skye, entrem a l’illa pel pont de Kyle of lochalsh, espectacular, semblant als ponts noruecs, va ser bastit pels americans que feien pagar un peatge força elevat, fins que el govern actual d’Escòcia el va comprar i conseqüentment va alliberar el peatge essent ara lliure, això provocà la ruïna del transbordador que portava els cotxes d’una banda a l’altra.

Dinem just al poble de sota el pont, admirables com sempre les flors que estan per tots els llocs, amb una exuberància espectacular, continuem viatge per la illa d’Skye, que vol dir illa de la boira, tot admirant el panorama de la illa, i aprofitant el temps excel·lent que ens fa.

Arribem al castell de Dunvegan que, a diferència dels altres es conserva remolinat, el que li dona un aspecte pobre, ja que les pedres que tan agraden avui, estan amagades sota una capa d’estuc. Aquest era però el veritable aspecte de tots els castell de l’època. Dins el castell es guarda el Fairy Flag, tros de tela que protegia al Clan McLeod.

Es tracta de l’únic castell que des de l’any 800 ha quedat sempre en poder de la mateixa família, el clan McLeod i que encara en manté la possessió actualment el 29 descendent n’és l’actual habitant, igual que sempre les fotografies de tots amb els fills nets..... són habituals.

Les estances del castell tenen totes mirilles, obertures a la paret que permeten veure el que passa sense presumiblement ser vist.

Passen ara als jardins, que ací seria un extraordinari parc públic, amb les seves flors, boscos, rierols..... parts cuidades fins el mínim detall i d’altres amb un toc silvestre..

Ara fem via cap a Portree, capital de la illa, capital de nom ja que es tracta d’una petita ciutat més aviat pesquera, molt curiosa-

L’hotel es adequat a la població, tres estrelles teòriques, es espera tota la família per pujar les maletes ja que les habitacions són als pisos i no hi ha ascensor. Fem una petita passejada, ja que la població no permet gaire més, veiem l’arribada de dues barques amb el seu carregament d’escamarlans, trobem també una parella de la Catalunya Nord, que passeja també pel port.

Entrem a un super a comprar aigua, i a la tornada ens sorprèn un concert de gaites, són una agrupació que recull diners per uniformes, escoltem el concert una estona i ens anem a l’hotel, situat a la plaça a on tocaven.

L’habitació es inhabitable, en prou feina hi podem encabir les maletes, ara, només serà una nit.

Dia 8 de Juny, dijous.

Avui ens aixequem amb la sorpresa de que no hi ha aigua calenta, bé es veu que ens hem aixecat massa d’hora i encara no l’havien esclafat.....igual passa amb l’esmorzar, tampoc estava fet encara.

Abandonem Portee en direcció a Armadale, tot passat per les muntanyes Cuillins, allà Bonnie Prince Charlie, s’hi va refugiar disfressat de serventa, després d’ésser derrotat a Culloden pels exercits anglesos.

Visitem el museu de les illes centre de visitants del clan Mc. Donald, amb la història de que a l’any, 1,692, el cap dels Mc.Donald va endarrerir cinc dies el jurament de fidelitat al rei Guillem III, això proporcionà a Robert Campbell, una excusa per fer-los caure en una trampa i matar a 28 mc donals, tot i l’escàndol que això suposà, fins tres anys més tard no hi haver reacció oficial.

Val a dir que Escòcia estava dividida en clans , els Mc Donald Mc Gregor, Mc Dougal.. la paraula Mac, voldria dir pertanyent a. Cada clan té la seva roba que l’identifica, Sempre a quadrats, per en vermell, verd, i diferents tipus de dibuix, es diu que tot primer eren taques en el vestit i que poc a poc varen anar evolucionant fins l’estat actual en que es veu a quin clan pertany una persona pel dibuix del seu vestit.

Esperem ara al ferri que ens portarà fins a Mallaig, diuen que des del ferri es poden veure foques, però són de la mateixa raça que els dofins de Fort George, quan passem dormen.

Mentre esperem el gaiter de torn ens dona la serenata, no he dit que el dia avui és plujós, típicament escocès, el guia ens diu que ja era hora que veiéssim un dia tal i com son els normals de l’illa, ara no fa fred.

Passem ara per uns paisatges molt espectaculars, el llac Nam Uamh, Alort, Eilt... fem parada a Glenfinnan, a on hi ha un monument a Bonnie Prince Charlie recordant als morts per seguir-lo l’any 1.745, el monument es una columna de 20 metres d’alçada que, segons diuen no es pot pujar, però el fet d’estar obert fa que decidim uns quants veure el que hi ha dalt, la sortida es per un forat de gats i per ajudar a pujar hi ha una corda, bé es com pujar a un campanar, a dalt, la vista del llac i del Bonni ben a prop.

Continuem cami vorejant el llac Eil fins a veure la muntanya més altra d’Escòcia, el Ben Nevis, només en veiem la base, ja que des de mitja alçada, està cobert de boira, hi veiem la neu que encara resta de l’hivern.

Estem ara a Corpach a l’inici del canal de Caledónia que travessa fins el Mar del Nord en unes 28 encluses, de les que 8 són al lloc on estem, a l’altra banda, el llac Ness i Inverness.

Ara ja ens surt el sol i continuem via vorejant el llac Linhe fins trobar el lloc a on dinarem, es un hotelet prop del llac molt ben situat i amb vistes espectaculars, seguim ara el camí cap el nostre destí d’avui, abans però fem una aturada a Oban, ciutat molt interessant i agradable, podem passejar una estona i admirar les seves cases estil nòrdic, tot seguit anem agafant camins de muntanya, sembla fins i tot que el bus no passa, fins arribar a un hotel solitari (només veiem l’hotel) a tocar el llac Awe, quan intentem anar a descobrir els voltants, descobrim: 1. a tots els clans de mosquits de la zona, i 2. que el camí acaba en el llac, en un embarcador sense barca. Això si la finestra sembla un quadre.

Com que es fa fosc molt tard, anem a donar un tomb per la carretera per on havíem arribat i trobem un indicador que senyala un camí dins el bosc, el seguim i arribem a un turonet amb un banc i tot des de on es gaudeix d’una bona vista sobre el llac, veiem que a l’altra banda hi ha un altra hotel o una construcció que ens ho sembla.

Al provar de seguir el camí fins un altre punt de vista, el camí es perd en un fangar, hi hem de retornar, a més s’ha fet hora de sopar.

Ací ens col·loquen a tots en una mateixa taula, llarga com de celebració, havent sopat anem a donar un tomb més enllà de la carretera allà si que hi ha mes casetes, i fins i tot un petit embarcador amb una barca idíl·lica dins l’aigua, bé també hi ha una mena d’inflable que desmereix la vista, però es realment bonic.

Ens espolsem els mosquits i retornem a l’hotel. Des de la finestra viem la lluna i el llac de nit, tot molt i molt bonic.

Dia 9 de Juny, divendres.

Esperem ara el bus que no s’ha quedat, ja que sembla que ni el guia ni el xofer eren dignes de l’hotel...i després d’acomiadar-nos dels mosquits continuem camí cap el llac fyne, resseguint el llac awe, que acabem de deixar veiem les runes del castell de Kilchurn, segurament un dels més fotografiats d’Escòcia, dissortadament no podem fer parada. El castell es va abandonar al segle XVIII al ser tocat per un llamp. A les muntanyes dels volants, Robert de Bruce, patriota escocès, va lluitar contra el clan Mac Dougal, les lluites eren freqüents a l’època per motius aparentment religiosos, entre catòlics i protestants, responien realment a motius d’influències polítiques atiades moltes vegades per la corona Anglesa, que volia conquerir Escòcia, ara els entrellats són nombrosos, ja que també es dona el cas de pretensions escoceses a la corona anglesa, i el trasllat a Anglaterra de la cort....

Arribem al castell d’Inveraray, residencia del clan Campbell i ducs d’Argyll des de 1,700 l’actual duc encara hi viu i es espectacular la sala d’armes amb un nombre impressionat de llances, pistolots i altres andròmines de guerra que serviren als Campbell per lluitar contra els jacobites, com sempre la biblioteca ha estat substituïda per una col·lecció de porcellana i no deixa d’ésser curiós que al costat de peces molt antigues hi hagi les fotografies dels ducs actuals amb la reina, amb la princesa n’hi ha una que em crida especialment l’atenció, es amb Sir Edmon Hillary (el del ‘Everest) rebent la primera botella de whisky de 50 anys d’antiguitat de mans del duc. També ho és la del duc sortint del llac amb vestit de neoprè amb el castell de fons.

Des de la finestra s’albiren els jardins, inaccessibles als mortals, florits com de costum i cuidats fins el mínim detall, es espectacular la cuina, ambientada a l’edat mitjana amb figures humanes i reproduccions de menjars suposadament corrents a l’època. Com es habitual, passem per la botiga i cap el bus, per sortir hem de sortejar una caravana que s’havia encallat a l’aparcament, molta gent circula per la zona en caravanes que sembla tenen via lliure per establir-se al lloc que es sembla més adient

Després tot vorejant el llac, emprenem el camí cap a Glasgow, darrera etapa del nostre viatge, des sobte, un cop sec a l’esquerra del bus ens espanta, les carreteres son estretes i el retrovisor dret del bus ha topat amb el d’un altra que venia en direcció contrària amb el cop ha entrat per la finestreta per davant del xofer i s’ha estavellat a l’altra banda del bus, per sort sembla que no ha fet mal a ningú, ara l’ensurt, sobre tot pel xofer ha estat considerable.

Passem ara pel llac lomond un dels mes bonics d’Escòcia amb innumerables illes que només observem de passada, ja que no parem.

Dinem altra vegada en una antiga residència d’estudiants, habilitada per restaurant, son realment impressionants aquestes residències, amb patis i estances molt interessants.

Abans de fer cap a Glasgow, fem cap al castell d’Stirling, un dels mes interessants d’Escòcia. Com quasi la majoria de castells, està sobre una roca a on inicialment hi havia una petita fortalesa, que poc a poc es va engrandint en diferents etapes fins l’estat actual, en el cas d’Stirling, es té notícia certa des del segle XII i els edificis actuals son dels segles XV i XVI construïts pels reis James IV, V i VI i s’han conservat fins avui.

Veiem sota el riu Forth, escenari de la batalla lliurada per William Wallace i Andrew Murray nacionalistes escocesos contra les tropes angleses.

L’únic pas pel riu era un pont de fusta força estret, varen esperar fins que els anglesos decidiren travessar-lo quan la meitat de l’exercit havia travessat els atacaren i els feren fugir, primer una meitat i després l’altra que encara no havia travessat.

Desgraciadament pels escocesos Murray morí a conseqüència de les ferides, i al proper any els anglesos derrotaren a Wiliam Wallace a Falkirk.

Visitem el castell, la barbacana exterior, la capella, que encara té part de les pintures originals, la sala gran, una de les més grans d’Escòcia, escalfada amb cinc llars de foc, aquesta sala havia estat dividida quan el castell s’utilitzà com a caserna, actualment té l’aspecte que originalment havia tingut, fins i tot exteriorment està pintada en un groc gens estètic segons els nostres cànons actuals però sembla que es el color que havia tingut.

Per les dependències del castell circula Maria Estuardo vestida a l’època suposem per donar atractiu a la visita, la reina va ser coronada l’any 1.543 a la capella del castell posteriorment va ser enviada a França per casar-se amb l’hereu de la corona francesa, ja que la possibilitat de matrimoni amb el fill de l’Enric VIII d’Anglaterra no es va veure bé des d’Escòcia, tot i que estava acordat pel tractat de Greenwich, ja que amagava, deien, el final de la independència d’Escòcia.

Finalment es casa amb Francesc II de França el 1.559, retorna el 1.561 després de la mort del seu espòs i es troba en un país fet protestant essent ella catòlica. Per aquests motius es veié obligada a abdicar el 1,567 en favor del seu fill James VI que només tenia un any i que va sr educat en contra la seva mare, per George Buchanan. Mes tard la reina Elizabeth I d’Anglaterra ordena l’execució de Maria Estuardo després de 18 anys de romandre captiva. El seu fill fou rei d’Anglaterra al 1.603 després de la mort de l’esmentada Elizabeth I governant des de llavors Escòcia des d’Anglaterra.

Visitem les cuines molt semblants a las que va havíem vist amb les figures talment com si fossin reals, i tot segui emprenem camí cap al monument a William Wallace com que no hi pugen cotxes, fem la pujadeta a peu, una part del grup, ja que n’hi ha que prefereixen esperar a baix. Hi ha una estàtua representant a bravehead, que es el nom de la pel·lícula que es va rodar amb la història de Wallace.

Després ràpidament a Glasgow, anem a un hotel molt modern situat al costat de l’estació central de trens i, com que ens queda una estona donem un tomb per la ciutat, avinguda buchanan, plaça de l’Ajuntament (George Square) flanquejat per estàtues de diferents personatges rellevants a Escòcia com Watt, Linvigstone, La Reina Victoria... tots presidits des dalt d’una columna per Walter Scoot.

No sabem si es el dia (divendres) o el lloc però l’afecció a la beguda del tots els habitants de Glasgow és més que notable.

Ja es el darrer dia, segurament han quedat moltes coses, queda per demà una visita ràpida a la part vella de Glasgow, ens ha quedat per dir que moltes de les construccions que semblant palaus o esglésies no son més que col·legis privats, i abunden força a la geografia escocessa.

També queda per reconèixer que una bona part dels inventors “anglesos” no son si no escocesos, com Lindsay (el llum eleèctric), Dunlop (neumàtics), Napier (taules de logaritmes), Watt (màquina de vapor)Foto en color (Maxwell) Telèfon (Bell) Radio (watson.watt) Penicilina (fleming) i....Dolly la ovella clònica. Queden encara escriptors com Stevenson, Walter Scott, Conan Doyle i molts altres.

Pel que fa a la història, costa molt de resumir una mica, ja que es molt confosa i plena d’intrigues sobre tot procedents dels anglesos

Els seus pobladors foren celtes i els romans tot i que varen vèncer als habitants en diferents indrets no arribaran mai a conquerir-los i es limitaren a construir una muralla defensiva. L’any 843 s’unifiquen les diferents tribus existents a la zona sota el regnat de Kenneth Mc Alpin,

L’amenaça dels víkings forçà les aliances amb Anglaterra i foren un sol regne l’any 1018, així continua fins el 1.153 amb Malcom III i David I , poc a poc s’imposa la llengua anglesa i es va perdent el gaèlic.

Escòcia no perd la seva identitat i inicia rebel·lions contra la corona anglesa amb fortuna diversa, William Wallace, Robert the Bruce son les figures destacades .

Al 1.371 s’inicia la dinastia dels Estuard i canvi de religió catòlica fins ara i protestant a partir del 1550 amb John Knox com predicador principal, Jacob VI unifica altra vegada Escòcia i Anglaterra fins el 1.745 en que Bonnie Prince Charlie, net de Jacob VI, vol derrocar a Jordi II de la casa de Hannover tot i que foren derrotats, es important la contribució a mantenir l’esperit dels escocesos fet que ha provocat que actualment gaudeixin d’un autonomia força extensa en salut, ensenyament, religió i temes locals.

La religió també es independent tot i ésser protestant el cap no es la reina com a Anglaterra si no un anomenat moderador que canvia cada any, i per tant molt més flexible que qualsevol altra.

Dia 10 de Juny, dissabte.

Avui ja es el darrer dia, carreguem les maletes i les andròmines que hem comprat, i fem la darrera visita, la de Glasgow, la primera impressió era d’una ciutat molt moderna, molt activa i industrial amb poques restes del seu passat ens expliquen avui que la majoria d’edificacions varen ser enderrocades per procedir a la construcció de nous habitatges, especialment per la Cia del Ferrocarril.

La ciutat es d’una arquitectura 100% victoriana, queda dempeus, la catedral i una casa, visitem també la universitat de Glasgow, a l’entrada una reixa imponent, les edificacions també senyorials tal i com correspon a una universitat anglesa els porxos, serviren per decorat a pel·lícules de Harry Potter, ah! havia oblidat que la creadora de Harry Potter també és escocesa.

La guia d’avui ens explica la seva vida, es boliviana i per tant catòlica i el seu espòs protestant, de les explicacions que ens dona constatem que les diferències entre catòlics i protestants encara són vives i condicionen la vida dels que viuen allà.

Arribem finalment a l’aeroport, força aviat, toca esperar......finalment a l’hora exacte l’avió s’enlaira, el dia es clar com a l’anada, quan ja com a Girona, veiem ara ca costa francesa Cotlliure....la costa vermeille i després Empuriabrava, Sta Margarida. Fins arribar a Girona.......ens retornen a casa amb el bus.