Dia 19 d’agost.
Ens aixequem aviat, bé a les sis del
matí, ja que a les 7,30 sortia el bus que ens havia de portar a l’aeroport de
Barcelona, i no esperava, ens deixava si no hi érem, i allà agafar l’avió cap
a Dublín, primera etapa del nostre viatge a Irlanda. La Glòria queda aquesta
vegada amb la Susanna, i la maleta es mes pesada que mai ja que no sabem quin
temps farà.
Ens acompanyen amb el cotxe la Susanna,
la Glòria i en Dani, no tenim gaire temps per acomiadar-nos, pugem al bus, i
cap a Barcelona.
En lloc d’anar a agafar l’autopista pel
camí de Fornells, que es el mes curt,
va fins a baix a Girona a agafar la carretera de Barcelona pel carrer
Emili Grahït tot fent la infracció corresponent, sense conseqüències a aquella
hora. Tan punt arribem a Barcelona també sorpresa, agafem la Ronda Litoral en
lloc de la de Dalt, i sort també que a aquella hora no hi ha trànsit ja que si
no no hauríem arribat. Arribem
finalment a l’Aeroport, tot i que es d’hora, ja es ple de gom a gom, ens sembla
que mai l’havíem vist tant ple, es nota que estem al mes d’Agost. Es ara quan
ens assabentem que viatgem per Viatges Condor, es veu que viatges Pertur que es
qui ens havia de portar a Israel ens ha traspassat a viatges Condor, recollim
el bitllet d’avió i passem a facturar, anem a una sala de l’aeroport a la que
no havíem estat mai i que sembla muntada provisionalment, sigui el que sigui
anem força de pressa, l’avió però no es tan ràpid i surt amb una hora de retràs.
Curiosament cap de les pantalles reflecteix el retràs a sortida, l’avió es d’Air Lingus companyia oficial irlandesa, força petit, fins i tot hi accedim a peu sense cap bus que ens hi porti. El vol es normal, a baix veiem primer una ciutat força important que no identifiquem i després els paisatges de la Bretanya des del cel. Arribats a Irlanda, veiem una illa molt verda, amb molt poques carreteres i amb unes cases molt disperses, ah! i una munió de punts blancs que després veiem són xais.
L’aeroport ara ens sembla petit,
després al marxar veiem que no es així, ara si ja ens espera el guia amb el
cartell corresponent el bus que serà el que utilitzarem tot el viatge, ens para al centre per anar a dinar els que
vulguin ja que aquest és l’únic menjar que no tenim contractat, pel camí
endarrerim el rellotge, ací es una hora menys.
Parem al Trinity College seu de la
Universitat de Dublin, que visitarem a l’endemà i sortim a donar un tomb, la
illa es fa la rebuda tal i com cal amb un tro (potser l’únic que sentirem en
tot el viatge) seguit d’un xàfec impressionant que ens agafa al bell mig de
Graffon Street, el carrer més comercial de Dublin, en un tres i no res el
carrer queda buit i les botigues plenes.
El xàfec ens agafa sense cap preparació,
amb les sabates de carrer i només un petit paraigües, totalment inútil. Passat
el xàfec fort, poc a poc la gent va sortint a passejar altra vegada, tot i que
encara cau força aigua i nosaltres també seguim, parem al Bowle’s Cofee, un
cafè amb regust victorià molt maco en
el que encara torren el cafè a la vista del públic, està molt ple i anem
atabalats amb la pluja, no ens hi quedem i fem una queixalada en un lloc més
prosaic que ni tan sols esmento.
Entrem a una llibreria a complir
l’encàrrec de la Susanna, per no haver-hi de pensar més, un diccionari
Gaèlic-Anglès, després veurem que les llibreries son molt abundants a tot
Irlanda, que estan molt ben assortides
de tota mena de llibres i son sempre plenes de gent.
Arribem fins a la porta del St Stephens
Green, un des nombrosos parcs de Dublín des de on veiem uns grans magatzems que
per fora son molt interessants, després ens assabentem que per dins també eren
dignes de veure.
Com que ja es hora tornem pel mateixa
camí ara sí que ja ha parat de ploure i està ple de gent que transita, prop del
bus hi ha dues botigues de records que repassem per veure que es lo típic del
país, tot el que sigui un xai, algun formatge, vidre de waterford, (té
imitacions d’altres llocs de la mateixa illa) porcellana i ceràmica......
Iniciem la visita panoràmica de Dublín que fem amb la guia local la
iniciem visitant les cases d’estil Georgià que ja havíem vist feia poc a
Escòcia, ací potser en número superior i millor conservades, totes amb la porta
aixecada i els sotans accessibles des del carrer, totes les cases tenen la seva
porta pintada d’uns colors escandalosos, que els propietaris estan obligats a
conservar, diuen que eren així per que quan arribaven a casa beguts podien
distingir fàcilment casa seva. Actualment la majoria son oficines comercials. Nosaltres parem a
la corresponent a la Cambra de Comerç una de les portes més boniques.
Seguim camí cap a la catedral de St.
Andrews, la fàbrica de cervesa Guinnes que es la cervesa nacional, negra i una
mica amargant. Ens expliquen que el Sr Guinnes era qui feia la cervesa del Sr.
Bisbe, i que al veure que la gent anava a veure’l no per res si no per prendre
la cervesa va decidir muntar una fàbrica i actualment els seus descendents son
una part important de la història de la illa finançant molts dels projectes.
Passem pel palau de les quatre corts, la casa de l’Oscar wilde, diversos ponts
de l’època georgiana, un d’ells anomenat Halfpenny ja que es va construir amb
la idea de fer pagar mig penic per passar-hi, no va reeixir la idea, ja que la
gent passava pels altres i no per aquest, i finalment va quedar lliure de
peatge també n’hi ha dos construïts per
Calatrava.
La ciutat es tota de cases baixes ja
que el terreny es molt inestable apart d’estar construïda la ciutat sobre les
deixalles de l’antiga ciutat Vikinga, el nom de Dublín prové també dels antics
vikings i vol dir ciutat negra atès que el riu de la ciutat tenia aquest color
per la turba que hi ha al fons i que li dona aquest color.
Passem per Marrion Square amb l’estàtua de Daniel O’Connell un dels
llibertadors d’Irlanda i per l’edifici de correus finalment passem per
l’estàtua de Molly Malone, típica peixatera protagonista d’una cançó de
taverna, i finalment anem al parc més extens ja ens els afores de Dublín a on
hi ha les ambaixades, i la casa de la presidenta. Cal dir que els Estats Units
i Irlanda mantenen relacions molt estretes, ja que molts irlandesos varen
emigrar als estats units i ara estan ben situats allà i els ajuts d’aquest país
son prou importants..
Anem al lloc a on Joan Pau II va
aterrar i va dir la seva missa, amb una creu impressionant, curiosament sobre
un turonet de 10 metres d’alçada ja s’albira un horitzó molt llunyà el que dona
una idea de la planaria de la illa, l’alçada més important es d’uns 1000 metres
al pic mes elevat.
Veiem cérvols, que anirem veient tot el
camí, ara els veiem lluny, ja que amb la pluja s’ha aixoplugat sota els arbres.
Retornem ja a Dublín, ens diuen que tot
i que el país es un 97% catòlic i un 3% protestant el fet d’haver estat molts
anys sotmesos a Anglaterra, fa que les millors esglésies i catedrals, siguin
protestants, estan les catòliques en carrerons petits i estrets essent freqüent
veure’n dues de costat. Anem ara a veure l’hotel que ens ha tocat avui, no és
especialment cèntric, però es molt correcte
l’habitació molt amplia amb dos llits dobles.
Sopem, i havent sopat provem d’anar a
donar un vol, la pluja que torna a caure ens fa desistir, una vegada dins, anem
a explorar l’hotel. En una de les sales feien una mena de sopar espectacle, hi
entrem i hi estem una estona, un ballet celta, unes balades irlandeses i un Sr.
imitant a Bing Crosby que explicava acudits, eren en anglès i jo no sabia
seguir-lo però ho devia fer molt bé ja
que tothom reia molt, sortim del restaurant teatre i fins demà.
Dia 20 d’Agost.
Avui al despertar veiem el temps
Irlandès, núvol, esperem per això que no plogui i que ens deixi fer les visites
d’avui, al baixar a esmorzar el sergent de menjador ens fa fer cua per
preparar-nos la taula.
Anem ara a l’església no oblidem que es
diumenge i que el grup es religiós, els assistents a la missa eren força grans,
no així el capellà molt recol·lectors, passen la bacina dues vegades i tenen
cartells amb fotos de tot l’staff de la
parròquia. Els confessionaris ací convertits en armaris allà estan en us i
informen de facilitats pels sords. De la missa pròpiament dita no entenem quasi
res.
Ara iniciem la visita al Dublín
històric, amb la catedral protestant, la de St. Patrick, sorprèn a l’entrada,
tot i que totes les catedrals protestants son semblants, el mercat de postals,
i altres records que hi ha no com a les catòliques en un lloc separat més o
menys visible si no al bell mig de la nau.
Resulta que aquest dia tenen celebració
especial de mes de dues hores de durada i per tant tenim el temps molt limitat
per fer la visita, ja que no es permet la circulació de turistes mentre dura la
celebració, veiem la pica sobre la que suposadament St. Patrick va batejar als
irlandesos, diferents banderes simbolitzant els comptats irlandesos, tenim la
sort d’oir el cor assajant, però no tenim quasi temps de gaudir de la catedral,
també es de destacar la tomba de Jonathan Swift enterrat en posició vertical o sigui que només es visible una
placa daurada del tamany del crani,
està enterrat amb la seva amant, Stella al seu costat.
Swift es conegut per la seva obra
Gulliver en el país dels nans i dels gegants,
i tot i que ací es ven com una obra per a mainada, es tracta d’una àcida
crítica dels anglesos ocupant Irlanda.
Ha arribat l’hora de la cerimònia i per
tant l’hora de sortir al carrer, ens dirigim als jardins posteriors des de on
podem veure una perspectiva de la catedral des de fora, entre tant repiquen les
campanes sense parar. Ens diuen que el repic es fa manual, es a dir que una o
més persones fan repicar les campanes com els antics campaners d’ací, ja els
arribarà un dia o altra l’automatització, de moment fan concursos entre un i
altra església per veure qui toca millor.
Ara es el moment escollit per fer la
foto de grup, tot seguit passem pels carrers que ja havíem vist el dia
anterior, i arribem al Trinity College aquesta vegada per fer la visita.
Es
tracta de la seu de l’antiga universitat actualment només conserva els serveis
comuns i administratius, ja que les diferents facultats a on s’imparteixen les
classes són als afores en nous edificis.
Entrem en una impressionant plaça amb
edificis no molt antics a on hi ha la residència d’estudiants, i a on les
diferents habitacions tenen el nom de personatges il·lustres que hi varen
residir.
També hi ha l’aula a on es feien
antigament els exàmens, també la sala a on tenen el privilegi de casarse
únicament els estudiants que han cursat estudis a aquesta universitat. I el més
important la biblioteca que rep cada any més de 300.000 exemplars nous ja que
té el privilegi de rebre un exemplar de tots els llibres que es publiquen en el
mon en llengua anglesa, això fa que sigui enorme.
Nosaltres visitarem la part antiga de
la biblioteca tot i que també es pot visitar la part moderna, hem de fer una
cua d’una mitja hora per poder-hi accedir l’espera però val la pena, el llibre
manuscrit més important es l’anomenat Llibre de Kells, còdex semblant als
Beatus que coneixem, es del segle IX i té 340 fulls actualment reduït per
successives enquadernacions i una mica malmès ja que per amagar-lo el varen
embolicar en herba i això li va esvair el color.
Està després d’una exposició amb un
estudi detallat dels fulls més importants del llibre, juntament amb altres
quatre manuscrits. Es fa força difícil veure’ls una mica bé ja que la gentada
es enorme.
Tot seguit anem a la planta superior a
on hi ha una quantitat impressionat de llibres antics amb els més importants
dins vitrines per poder-los veure, estan molt ben classificats i ordenats, mai
havia vist tants llibres antics junts, només per això ja val la pena la visita.
La botiga de la biblioteca es del
tamany de la mateixa, molt enorme, hi ha una mica de tot, des del tambor
clàssic del país fins a samarretes en fi de tot el que es pot esperar d’una
tenda de souvenirs, en canvi cap fotografia ni postal una mica maca de la
biblioteca tot i que no es podia fotografiar.
Ara ja s’ha fet l’hora de dinar, ho fem
a l’hotel germà petit del que havíem estat a la nit, els dinars, ho anirem
veient son sempre molt semblants, una sopa més o menys picant, un plat, de
porc, xai o salmó, i uns postres de pastís normalment.
Ara fem camí cap a Galway, a l’altre banda
de l’illa mes o menys a mig camí visitem la abadia de Clonmacnois, el cmí per
arribar-hi es estret prou feines té el bus per arribar-hi, al principi hi força
senyals, després desapareixen i dona la impressió que anem donat vols per
trobar el lloc, finalment arribem a l’abadia, fundada l’any 548 per sant Ciaron
o Kiaron, està situada a la riba del riu Shannon que es el riu més llarg
d’Irlanda es un lloc molt ben situat amb una vista sobre els meandres del riu
excel·lent.
Tot just arribar-hi es posa a ploure i
ens hem d’aixoplugar en un cobert, el mateix que va utilitzar per dir missa,
Joan Pau II a la seva visita. Bé , l’abadia està composada de diferents
edificacions la majoria en ruïnes, la
catedral està en restauració en força mal estat, les creus celtes, del segle
VIII, estan en un cobert prop de l’abadia, les originals, ja que al seu lloc
n’hi ha posat unes de cartró-pedra que fan el seu efecte.
Ja ha parat de ploure i quasi surt el
sol aprofitem per fer fotos i acabar de veure el que ara es un immens cementiri
una part moderna i l’altra molt antiga.
Es destaca una torre que feia les
funcions de campanar exempt de l’esglèsia.
Fem camí cap a Galway pel camí veiem
les primeres torberes, que no son més
que camps enormes dels que s’extreu turba, el combustible fòssil que menys
temps necessita per poder ser utilitzat, són arrels vegetals podrides i, que
assecades serveixen com a combustible. També ens expliquen que el president
d’Irlanda és tradicionalment una dona, de manera que ni tan sols es presenta
mai un home al càrrec, i, de la mateixa manera el primer ministre (que té poder
executiu) es un home.
Es un dels països més pobres de la Unió
Europea però darrerament els ajuts rebuts tan dels Estats Units amb qui manté
immillorables relacions i de la unió europea ha començat a fer prosperar al
país, curiosament es dels països que més contribueix a la solidaritat
internacional via donatius a diferents organitzacions benèfiques
La llegua oficial es el gaèlic, i això
permet que sigui llengua oficial a la Unió Europea, i tot i que actualment
s’està potenciant el seu us només un 2% de la població l’entén i escriu
correctament tots ells a Galway a la regió de Connemara
Actualment hi ha ajuts fins a 200 €
setmanals perfil a noies solteres, el
que permet puguin viure decentment a la vegada que es va recuperant la població
que va caure a la meitat el segle passat per la pesta i per la emigració.
Ara ja som prop de Galway, pel camí hem
vist diversos cavalls en llibertat, el bus s’enfila per una muntanya segurament
guiat pel G.P.S en sentit contrari al que calia anar. Una vegada dalt només
queda baixar altra vegada i trobar l’hotel prop de la carretera, es un Ibis,
correcte sense que arribi a la categoria del fulletó.
Dia 21 d’Agost
Avui ens aixequem d’hora, toca un
excursió pel parc nacional de la regió de Connemara, que es diu així pels
primers habitants del lloc.
El dia s’ha aixecat amb núvols, que
anirà alternant entre el sol que apareix de tant en tant, i algun que altra
ruixat.
La carretera es molt estreta i molt
saltarina, les vistes sobre els llacs, paisatges amb casetes totes amb el seu
jardí, les joguines dels nens a la porta i un llit elàstic en lloc de piscina.
Tot el camí està flanquejat de fúcsies
florides, flor habitual a la contrada, els xais i vaques són els habitants
habituals del lloc, persones ben poques i treballant menys, seria que es
l’agost, únicament un pagès treballant la terra....
El moviment constant del bus provoca la
primera marejada seria, amb la conseqüent parada i netejada per part del xofer,
ara passem pel lloc a on es va rodar la pel·lícula “L’home tranquil”, sembla
mentida el que fa una simple pel·lícula, a pràcticament tots els viatges hi ha
el lloc a on s’ha rodat tal o qual pel·lícula com si això fos un esdeveniment de primera magnitud, i no hi
ha diferència en si el país es desenvolupat o no....veiem la cabana que era la
seva casa i els paisatges que sortien a la pel·lícula, el que si es veritat es
que tot respira tranquil·litat i relaxació.
Arribem ara a la primera visita d’avui,
l’abadia de Kilemore, a la riba del llac del mateix nom està molt ben situat i
la seva vista es excel·lent i el seu estat de conservació admirable.
En l’actualitat es un internat de noies
d’alta posició, de les que surten a les revistes com Isabel Sartorius o la
Xabeli ....etc, n’hi ha 180 algunes internes i altres no. Està regentat per 27
monges.
El palau, o castell, d’estil neogòtic,
victorià va ser un regal que Henry Mitchel va fer a la seva esposa, que va
morir ben aviat a orient i no en va poder gaudir. Actualment estan enterrats
amb el seu fill al panteó de l’abadia.
El sistema d’entrar es curiós, a
l’entrada a on hi ha la botiga i a on es veu com es fa la ceràmica de l’abadia,
et donen una fitxa que has donar més amunt. De l’abadia es visiten tres sales
transformades en museu, la resta son part de l’internat i per tant privades.
Crida la atenció que els retrats penjats a la paret que normalment són nobles,
reis .... ací son tot monges, les diferents abadesses del castell.
Una mica mes avall hi ha una
mini-catedral amb tots els elements d’una catedral amb unes columnes i uns arcs
de marbre remarcables, feia les funcions d’oratori de l’abadia, actualment molt
ben restaurada.
Al final de recorregut, el mausoleu del
que ja hem parlat, dalt de la muntanya, s’albira una estàtua amb els braços
oberts.
Retornem al punt de partida, i des d’allà tenen muntat un servei de bus per
anar als jardins, no hi deixen anar ni a peu ni amb cotxe, el bus va fent
viatges constantment.
Pel camí, uns 2 Km aprx, anem trobant
arbres gegantins, i els jardins pròpiament dits, son d’estil victorià, com tota
la propietat, molt ben estructurats amb parterres i amb les plantes fent
dibuixos, inicialment ja va ser muntat així, i posteriorment una monja es va
fer càrrec del jardí fins que va poder, al morir va quedar convertit en una
selva, ara actualment s’està recuperant i ja està prop del seu esplendor original.
Cal destacar del jardí un sistema
d’hivernacle especial amb una espècie de finestra que deixa passar el sol i
priva de la fred a les noves plantes, actualment torna a funcionar.
Crida l’atenció un hivernacle a on hi
ha una parra, geranis i diverses varietats de tomaqueres creiem que ací deuen ésser plantes prou
estranyes.
Es de destacar la exposició
d’instruments antics de conrear la terra, la casa del treballador i la del
director del jardí, també la palmera que hi ha al bell mig i un banc que permet
la observació del jardí de forma privilegiada.
A l’altra banda hi ha l’hort, amb tota
classe de verdures i hortalisses, totes d’un tamany gegantí, no aconseguim saber el motiu, si es la
varietat o el microclima que es respira ja que constatem que allà fa més calor
que al voltant. Tan el jardí com l’hort estan envoltats d’un mur força elevat.
Tornem a la parada del bus i anem al
punt de trobada, que naturalment era la botiga, aprofitem per comprar una crema
d’aquelles que planxen les arrugues.
Desgraciadament ací perdem la funda de
la màquina de fotografiar. Ara ens dirigim a Clifden lloc a on dinarem, es un
lloc que sembla turístic però ni hi veiem cap encant especial, sobre tot per
passar-hi una hora massa poc per anar a voltar i massa per passar els dos únics
carrers que té el poble, es conegut per tenir els ponis més alts de lo normal
es diu que es varen creuar amb els cavalls que portava l’armada invencible i
que varen naufragar en aquestes costes i que aconseguiren guanyar la costa nedant.
El poble està situat en una badia prop
les twelve pins, les muntanyes de les dotze agulles una de les de major alçada
de la illa, allà sentats mentre esperem el dinar coneixem una noia que recorre
la illa.
Ja dinats, retornem a Galway per fer-hi
una visita pel sistema de temps lliure i espavilat.
Tot primer anem a la Catedral, molt
moderna i ens dirigim a Eyre Square, una plaça molt gran, anem travessat els
carrers del poble, sembla força animat aprofitem per comprar una nova funda per
la màquina, i anem a la recerca del castell, no el trobem, ni nosaltres ni cap
del grup, ens assabentem posteriorment que actualment està dins una oficina
bancària, exteriorment només es veu un mur sense cap rellevància.
Visitem després una altra església i acabem
la visita als Spanish arcs, que es el que queda de la primitiva entrada de la
muralla del poble.
Refem el camí, no pels carrers
comercials si no pel costat del riu cabdalós com tots i que es pot remuntar amb
encluses, i arribem altra vegada al bus que ens portarà a Lindoosvarna lloc a
on tenim l’hotel aquesta nit.
Lindoosvarna es una ciutat
balneari, el camí per arribar-hi és
irlandès vinga corbes i vinga carretera i al final el poble, tot i ésser
conegut per les seves aigües amb sofre, no aconseguim veure’n senyals, l’hotel
es antic es l’hotel Imperial menys mal que està renovat si no podries
trobar personatges del segle passat
pels passadissos,
Aquesta nit decidim sortir aprofitant
l’avinentesa de que l’hotel està al mig del poble, i conèixer així el que es un
pub irlandès, el primer que trobem amb els seus llums vermellsi el seu ambient
no ens acaba de fer el pes i anem a un altra prop de l’hotel, allà la gent beu
cervesa la majoria i una minoria vi, una noia va cantant balades irlandeses
molt melancòliques amb una veu molt maca acompanyada d’una guitarra i d’un
acordió, el noi de la guitarra també canta força bé fins i tot sense
acompanyament, aquest canta cançons satíriques que no comprenem.
A la sortida veiem que davant encara hi
havia un altra pub i que al costat feien ball també al costat de l’hotel un
home orquestra tocava i cantava música amb un regust country.
Com ja era tard retornem a l’hotel i
fins demà.
Dia 22 d’agost
Avui per variar també sortim de bon
matí, cap els anomenats Clifts de Moher, un dels llocs mes emblemàtics
d’Irlanda, son uns penya-segats d’uns 200 mts d’alçada, diuen que dels mes alts
d’Europa, actualment ho estan refent tot de nou amb ajuts de la Comunitat
Europea, i el castell d’O’Brien no es pot visitar.
El penya-segat, es realment
espectacular, cau a plom sobre el mar, son de color negre el que encara els
dona una sensació de més alçada.
El camí més antic es un corriol que
passa força a prop del penya-segat,
potser si que en segons quines condicions pot ser una mica perillós, però
l’autopista peatonal que han fet ara, amb una amplada de 3 o 4 metres ben
emporlanada amb escalons i rampes per minusvàlids, i una protecció a la part
del mar, es més que suficient, fins i tot no permet veure-hi bé.
Sort que al final del camí continua
l’antic corriol només amb un rètol que posa “Bulls no permited” i com que no
som toros continuem fins que se’ns acaba el temps, evidentment es veu molt
millor l’efecte des d’aquest tram.
Diuen també que hi molts ocells que
nien a les roques, no aconseguim divisar-ne cap d’especial, tots semblen
gavines.
Realment es un lloc que val la pena
visitar, ara, les obres que hi estan fent poden massificar el paisatge ara
idil·lic.
Arribem al bus, i comença a ploure.
Anem a Bunraty que es la recreació d’un poble de principi del segle passat, es un poble que realment es molt didàctic, apart també de turístic, la visita s’inicia per unes cases del pagès, del ferrer, del pescador.... totes amb estris propis de l’ofici i el parament de la casa semblant a totes ah! i amb la llar encesa amb el combustible nacional, la turba.
Tot seguit es visita el castell, el castell, no es reproducció, es autèntic del segle XIII i l’ambientació es molt real ara dubto que els embussos de gent a les escales de cargol, es produïssin en aquella època.
Anem seguint la visita fins arribar al poble, amb la representació de les cases del metge, l’escola, amb representació d’una classe inclosa, la professora s’havia d’esforçar molt per fer creure als que entraven a la classe, aprofiten les diferents tendes per vendre souvenirs i la casa de fotografia per fer fotos d’època es clar, no resistim la temptació i ens en fem una.
Seguim el camí i trobem unes eines que prou feina els que venien amb nosaltres, pagesos d’origen, sabien com funcionaven, unes cabanes aixecades, estil dels “horreos” gallecs un molí d’oli, un d’aigua una església, uns jardins... tot molt ben ambientat i amb aparença de realitat.
Dinem al mateix lloc, veiem a més que en el restaurant hi ha escenari per fer-hi representacions teatrals.
Abandonem el lloc i fem parada a Adare, famosa per tenir sis abadies i per haver conservat unes cases amb el sostre de palla. Visitem una de les sis abadies, la impressió sempre es la mateixa, tot ben conservat i força modern.
Seguim ara cap a Trallee, arribem a punt per una de les festes de més anomenada de la localitat i més renom d’Irlanda, la elecció de la Rosa de Trallee, que ve a ser com un concurs de Miss......... fan tot un muntatge, amb els animadors i animadores de cada una de les noies que hi participen fins hi tot hi ha participants del Canadà i Austràlia.
Els carrers son plens de llums i escenaris per actuacions musicals, totes pel nomenament de la rosa de tralee.
Anem al jardí, d’extensió enorme, amb roses de tota mena i de tot color, plantes florides col·locades formant parterres i cada parterre amb un nom destaca per la seva universalitat el de la Rose Kennedy.
Per la part del darrera entrem a la
catedral enorme com totes, amb un baldaquí daurat immens que fa pensar en les
columnes de Bernini a Roma. i sobre l’altar major, una representació de
l’esperit sant, també dos enormes àngels que suporten les piles d’aigua beneita
. Observem que hi va entrant i sortint
gent que hi va a pregar.
Ja de tornada davant l’hotel veiem una
animació inusitada, els i les fans de les noies aspirants a la Rosa de Tralee
estan tots i totes per allà vestides de festa major amb globus i pancartes
animant a la seva preferida.
L’espectacle estava servit, es hi
quedem una bona estona observant com van entrant les noies al que seria la
elecció, no hi podem entrar ja que les entrades estan exhaurides des de fa
dies, tampoc se si hauríem pogut passar amb la fila que fèiem i els guarniments
dels assistents.
Val a dir que tothom allà s’ho passava
la mar de bé mes tard, a l’habitació i per la televisió vàrem poder seguir la
vetllada, de la que va resultar guanyadora l’australiana.
Havent sopat vàrem sortir a donar un
tomb, tots els carrers estaven il·luminats amb motius de roses i comptàrem tres escenaris per a conjunts
musicals. Tota la ciutat estava plena de gent, de llums i música, a les
botigues tenien fotos de les noies que es presentaven.
Com que anava per llarg, retornem a
l’hotel i fins demà.
Dia 23 d’agost
Avui les maletes fan festa, es l’únic
dia de tot el viatge que no movem maletes, estem a la nit al mateix hotel, això
permet anar una mica mes tard. El dia ja s’aixeca plujós, ens toca una excursió
per la península de Dingle, es una volta curta però molt espectacular, ja que
la carretera voreja uns penya-segats,
no tant alts com els de Moher però al passar-hi la carretera
impressionen molt, pel camí veiem els xais pasturant a dos metres de l’abisme.
La carretera és estreta i molt dolenta
fins i tot en algún punt es travessada per un riu, als voltants veiem
construccions megalítiques, dòlmens i una espècie d’habitatges de pedra seca,
que diuen tenen 6.000 anys d’antiguitat.
Pel camí amb la pluja no en podem veure
cap, però ens dirigim fins l’0ratori de Gallatus, una construcció
excel·lentment conservada i que tot i ser de pedra seca, sense cap altre
aïllament no té ni goteres ni entrada d’aigua, com detall extraordinari, que no
hem trobat enlloc més les explicacions de l’entrada, son en català.....
També cal esmentar que ara ja ha parat
de ploure sortosament,
Ens dirigim a Dingle que fa uns deu
anys es va fer famós per un dofí que anomenaren Funghi que va aparèixer a la
seva badia i va romandre allà uns deu anys, cada dia feia les seves aparicions
i s’organitzaven excursions per anar-lo a veure i ell es deixava, ara, això si,
no provava cap mena d’aliment dels que li oferien.
Fins i tot les excursions retornaven
els diners si el dofí no apareixia, tan segurs estaven d’ell, fins que un bon dia va desaparèixer
tal i com havia vingut i no ha tornat.
En el part hi ha un munió de catamarans
de vela amb banderetes que segurament feien una escala d’alguna regata, a dalt
dels pals, arranjant el que si ha malmès a la travessia.
També hi ha atracat un vaixell de tres
pals estil antic, que lloguen per fer travesses, fins i tot fins Espanya.
Mentre no el lloguen cobren entrada com si fos un museu.
Després de donar una volta pel poble
ens dirigim a Killarney, una ciutat que només en podem dir que hi hem estat, ja
no fem cap visita interessant, ja que plou i plou
Fem el dinar en un típic pub, i, tot i
no veure gaire res, ens fem una mica a l’idea de la ciutat.
Ara fem camí cap a la Mansió
Muckross té 14 Ha. De terreny i
actualment es propietat de l’estat, el més interessant es l’estada que la Reina
Victoria hi va fer l’any 1.861 que va fer que tota la casa s’adaptes als seus
gustos i des de llavors no s’hi ha fet obres d’importància, destaquem una
col·lecció imponent de banyes de cérvol, procedents del primer propietari, un
mobiliari excepcional amb fusta
ressaltada, marqueteria
La sala de bany és molt semblant a
qualsevol d’actual amb la banyera amb aigua freda i calenta (un luxe asiàtic
per l’època) wàter...l’habitació de la mainada, amb el mobiliari en miniatura,
inclòs els graons que vene d’aquesta habitació son més petits. I tot, amb unes
vistes excepcionals sobre el jardí i el llac proper a la casa.
Els jardins son de l’estil de la casa,
cuidats fins el mínim detall allà tenim contractada una passejada amb cotxe de
cavalls que ens porta fins a la Tork waterfalls, una cascada de 18 metres
d’alçada.
Fem les fotos de rigor, el lloc s’ho
val, els arbres, la casada, el llac.... tot respira tranquil·litat, torna a
ploure, just a temps per agafar el bus.
Tronem ara a Tralee, ja
tranquil·litzada de l’enrenou de la rosa, tornem a veure el jardí i curiosament
avui no el trobem tant florit, en canvi hi descobrim d’altres racons molt
bonics.
Havent sopat passem pel pub del mateix
hotel però en sortim de seguida, l’ambient amb la música, la gent bevent
cervesa feia un garbuix no gens agradable.
Dia 24 d’agost
Avui es el primer dia que ens aixequem
amb sol, davant l’habitació hi ha el camp de futbol, a on havíem vist el dia
abans les evolucions dels entrenaments, avui son uns gossos els que fan el
mateix que si s’entrenessin.
Baixem les maletes, avui ens toca fer
l’anell de Kerry recorregut famós a Irlanda, es tracta d’un recorregut per la
península d’Iveragh circular per uns paisatges molt macos, s’inicia a Killorgin
i els busos l’han de fer en sentit contrari a les agulles del rellotge per
evitar trobar un autobús de front en les carreteres estretes d’Irlanda.
Ara, acabem trobant-hi camions, pels
que la regla no val. Avui ens fan provar un Irish Cofee, el famós cafè
irlandès, està fet amb 1/3 de whiskey
2/3 de cafè fort, nata i sucre, diuen que el secret es el sucre.
Aci el whisky en diuen whiskey per
diferenciar-lo del d’Escòcia, lògicament el d’ací es el millor..
El prenem a més a la taverna de la
guilla vermella (el zorro rojo) realment es més bo del que feia presagiar el
muntatge, no es gens fort com semblava d’esperar.
Reemprenem el camí i els paisatges ací
son fantàstics, sembla mentida el que hi fa el sol, el guia que està a Irlanda
des de Juny, diu que no ho havia passat mai amb sol, també ací es comencen a
veure moviments d’arranjament de carreteres, ja que estem a la zona turística
per excel·lència de la illa.
Parem a Kells Bay, i passem per Cahersiveen
lloc a on va néixer l’independentista O’Connell parem una estona a Portmagee
lloc a on va sojornar Charles Chaplin i a on li han dedicat una estàtua.
Es des d’ací que hi ha un pont per anar
a la illa de Valentia una de les més poblades d’Irlanda, ja que govern
actualment té la política de despoblar les illes en lloc de donar-los-hi els
serveis corresponent, es mes barat.
Fem
una passejada per la platja que està en marea baixa, n’hi ha que diuen
trobar-hi pedres verdes, nosaltres només les normals a la platja i tot seguit
un vol pel poble.
Ara
agafem alta vegada la carretera per parar-nos en un mirador privilegiat des de
on part de l’anomenada illa de Valèntia s’albiren les illes Skelling, seguim
camí fins a Waterville, amb les seves casetes de colors, fins arribar a
Kenmare, lloc a on dinarem.
Abans
de dinar visem l’anomenat cercle dels druides, que no es mes que un cercle de
pedres amb una de major al mig. El lloc està abandonat tot i que es interessant
de veure, abans devia estar catalogat ja que hi ha una guixeta per cobrar
entrada ara abandonada.
Fem
una ràpida visita a la catedral semblant les que ja havíem vist i cap a dinar,
a partir d’ací ja s’ha acabat l’anell de Kerry i el bus ja deixa de saltar i
les carreteres es fan millors.
Arribem
a Cork, els paisatges ara canvien, Cork es una ciutat industrial, ennegrida
pels fums i poc amable en general, tot i això la Universitat que només veiem a
l’entrada impacta tant per la seva situació com pel seu tamany.
Tot
just arribar parem a la catedral, com que fa pagar i només tenim 10 minuts,
decidim donar-li la volta per fora a destacar un àngel daurat que toca la
trompeta l les agulles de campanar.
Fem
un tomb pel centre veiem l’edifici de l’òpera, modern, uns quants pubs
tradicionals i poca cosa mes, el riu es molt brut tot i que porta molta aigua i
a més està retinguda per un sistema d’encluses.
Tornem
a fer marrada per arribar a l’hotel pujant a la muntanya del costat i finalment
el trobem, no es ni de bon tros de la categoria que havia d’ésser però el que
mes molesta es que l’habitació es plena de fum que no aconseguim treure ni
obrint portes i finestres. No és la única, però altres que s’han queixat s’han
trobat en una habitació pitjor i també amb fum, sembla que a Irlanda no es
permès fumar als hotels però si a les habitacions.
Dia 25 d’agost
Avui ja es el darrer dia, fa honor a
Irlanda i s’aixeca plujós, avui, però a diferència d’altres dies no s’albira
per enlloc la possibilitat de sol.
Avui el camí l’hem de fer fins a
Dublin, tot primer i després d’un deu n’hi do el camí parem a l’anomenada roca
de Cashel que no es mes que un promontori sobre el terreny d’una alçada molt
minsa però que degut a la planaria que ens envolta permetria una visibilitat
molt ampla, permetria si el temps ho permetés ja que la pluja i la boira ens
escamotegen el panorama.
Dins el recinte de la roca hi ha les
runes d’una catedral i una part d’un castell ben bé annex, possiblement serien
boniques si no fos per què tenim que anar mirant tota l’estona a on es a sopluig i a on plou, es una visita però
bonica i interessant, es conserven unes creus celtes. Es curiós que a la quasi totalitat
de les abadies i catedrals tot i estar en runes, els cementiris estan actius no
per a tot hom però si pels descendents dels nobles o personatges que tingueren
que veure amb la història del castell, sorprèn que allà a on tot sembla
abandonat hi hagi enterraments molt recents.
Passem a veure un audiovisual sobre el
castell, que esdevé un audiovisual sobre l’edat mitjana, la funció dels
castells i els fets que motivaren el seu creixement i desmantellament
posterior. Tenim sort i l’audiovisual es en italià el que permet una mínima
comprensió.
Després de la visita passada per aigua,
reemprenem el camí, entre tant el guia ens posa un pel·lícula que diu reflexa
la vida dels irlandesos pobres de fa un segle.
Es una pel·lícula depriment, potser si
que reflexa la vida real però no tot
havia d’ésser així, es titula les cendres d’àngela.
Parem a Kilkerny veiem la catedral, el
castell no ja que la visita havia d’ésser guiada per força a unes hores
determinades i bé en angles o alemany.
Pare de ploure i passegem una estona
pel poble, que sembla força animat.
Ara ja estem al final del viatge i ens
anem acostant a Dublin a on passarem la darrera nit abans d’agafar l’avió.
L’hotel, el mateix que a l’arribada, donem un tomb pel l’hotel i ens en anem a
dormir ja que l’endemà ens llevem a les 4 ½ per anar a l’aeroport.
Dia 27 d’agost
Es tracta de dir adéu a Irlanda, i com
havia d’ésser ploguent es clar l’aeroport era ple de gom a gom tot i l’hora
intempestiva. Ara ens sembla més gran que a l’arribada.
Anem ràpids, sort del guia que fa obrir
una guixeta per a nosaltres.
La sortida es a l’hora i pel camí
únicament veiem núvols, arribem a Barcelona, i dos components del grup surten
sense tenir en compte que han de recollir maletes. Sembla mentida l’enrenou que
hi ha per passar tornar a entrar per la porta de sortida.
Ara ve el moment en que un bus es ha de
portar a Girona, resulta que ningú sap ni on es el bus ni hi ha cap telèfon de
contacte, a Viatges Halcon ni tan sols hi son no tenen viatge a aquesta hora, i
a l’origina a Viatges Pertur ...es dissabte i tampoc hi son.
Al fina com que els autocars eren
Canals busco el número d’Autocars Canals, i sortosament tenien el viatge
contractat i donen el número del xofer que estava esperant a un aparcament ja
que no els deixen estar a la parada.
Ara ja tot solucionant tornem a Girona
desprès de fer una petita cua a l’autopista, allà ja ens espera la Susanna amb
la Glòria per portar-nos a casa ah! fins i tot amb el dinar a punt.