VIATGE A IRLANDA

Del 19 al 26 d’agost de 2006

Dia 19 d’agost.

Ens aixequem aviat, bé a les sis del matí, ja que a les 7,30 sortia el bus que ens havia de portar a l’aeroport de Barcelona, i no esperava, ens deixava si no hi érem, i allà agafar l’avió cap a Dublín, primera etapa del nostre viatge a Irlanda. La Glòria queda aquesta vegada amb la Susanna, i la maleta es mes pesada que mai ja que no sabem quin temps farà.

Ens acompanyen amb el cotxe la Susanna, la Glòria i en Dani, no tenim gaire temps per acomiadar-nos, pugem al bus, i cap a Barcelona.

En lloc d’anar a agafar l’autopista pel camí de Fornells, que es el mes curt, va fins a baix a Girona a agafar la carretera de Barcelona pel carrer Emili Grahït tot fent la infracció corresponent, sense conseqüències a aquella hora. Tan punt arribem a Barcelona també sorpresa, agafem la Ronda Litoral en lloc de la de Dalt, i sort també que a aquella hora no hi ha trànsit ja que si no no hauríem arribat. Arribem finalment a l’Aeroport, tot i que es d’hora, ja es ple de gom a gom, ens sembla que mai l’havíem vist tant ple, es nota que estem al mes d’Agost. Es ara quan ens assabentem que viatgem per Viatges Condor, es veu que viatges Pertur que es qui ens havia de portar a Israel ens ha traspassat a viatges Condor, recollim el bitllet d’avió i passem a facturar, anem a una sala de l’aeroport a la que no havíem estat mai i que sembla muntada provisionalment, sigui el que sigui anem força de pressa, l’avió però no es tan ràpid i surt amb una hora de retràs.

Curiosament cap de les pantalles reflecteix el retràs a sortida, l’avió es d’Air Lingus companyia oficial irlandesa, força petit, fins i tot hi accedim a peu sense cap bus que ens hi porti. El vol es normal, a baix veiem primer una ciutat força important que no identifiquem i després els paisatges de la Bretanya des del cel. Arribats a Irlanda, veiem una illa molt verda, amb molt poques carreteres i amb unes cases molt disperses, ah! i una munió de punts blancs que després veiem són xais.

L’aeroport ara ens sembla petit, després al marxar veiem que no es així, ara si ja ens espera el guia amb el cartell corresponent el bus que serà el que utilitzarem tot el viatge, ens para al centre per anar a dinar els que vulguin ja que aquest és l’únic menjar que no tenim contractat, pel camí endarrerim el rellotge, ací es una hora menys.

Parem al Trinity College seu de la Universitat de Dublin, que visitarem a l’endemà i sortim a donar un tomb, la illa es fa la rebuda tal i com cal amb un tro (potser l’únic que sentirem en tot el viatge) seguit d’un xàfec impressionant que ens agafa al bell mig de Graffon Street, el carrer més comercial de Dublin, en un tres i no res el carrer queda buit i les botigues plenes.

El xàfec ens agafa sense cap preparació, amb les sabates de carrer i només un petit paraigües, totalment inútil. Passat el xàfec fort, poc a poc la gent va sortint a passejar altra vegada, tot i que encara cau força aigua i nosaltres també seguim, parem al Bowle’s Cofee, un cafè amb regust victorià molt maco en el que encara torren el cafè a la vista del públic, està molt ple i anem atabalats amb la pluja, no ens hi quedem i fem una queixalada en un lloc més prosaic que ni tan sols esmento.

Entrem a una llibreria a complir l’encàrrec de la Susanna, per no haver-hi de pensar més, un diccionari Gaèlic-Anglès, després veurem que les llibreries son molt abundants a tot Irlanda, que estan molt ben assortides de tota mena de llibres i son sempre plenes de gent.

Arribem fins a la porta del St Stephens Green, un des nombrosos parcs de Dublín des de on veiem uns grans magatzems que per fora son molt interessants, després ens assabentem que per dins també eren dignes de veure.

Com que ja es hora tornem pel mateixa camí ara sí que ja ha parat de ploure i està ple de gent que transita, prop del bus hi ha dues botigues de records que repassem per veure que es lo típic del país, tot el que sigui un xai, algun formatge, vidre de waterford, (té imitacions d’altres llocs de la mateixa illa) porcellana i ceràmica......

Iniciem la visita panoràmica de Dublín que fem amb la guia local la iniciem visitant les cases d’estil Georgià que ja havíem vist feia poc a Escòcia, ací potser en número superior i millor conservades, totes amb la porta aixecada i els sotans accessibles des del carrer, totes les cases tenen la seva porta pintada d’uns colors escandalosos, que els propietaris estan obligats a conservar, diuen que eren així per que quan arribaven a casa beguts podien distingir fàcilment casa seva. Actualment la majoria son oficines comercials. Nosaltres parem a la corresponent a la Cambra de Comerç una de les portes més boniques.

Seguim camí cap a la catedral de St. Andrews, la fàbrica de cervesa Guinnes que es la cervesa nacional, negra i una mica amargant. Ens expliquen que el Sr Guinnes era qui feia la cervesa del Sr. Bisbe, i que al veure que la gent anava a veure’l no per res si no per prendre la cervesa va decidir muntar una fàbrica i actualment els seus descendents son una part important de la història de la illa finançant molts dels projectes. Passem pel palau de les quatre corts, la casa de l’Oscar wilde, diversos ponts de l’època georgiana, un d’ells anomenat Halfpenny ja que es va construir amb la idea de fer pagar mig penic per passar-hi, no va reeixir la idea, ja que la gent passava pels altres i no per aquest, i finalment va quedar lliure de peatge també n’hi ha dos construïts per Calatrava.

La ciutat es tota de cases baixes ja que el terreny es molt inestable apart d’estar construïda la ciutat sobre les deixalles de l’antiga ciutat Vikinga, el nom de Dublín prové també dels antics vikings i vol dir ciutat negra atès que el riu de la ciutat tenia aquest color per la turba que hi ha al fons i que li dona aquest color.

Passem per Marrion Square amb l’estàtua de Daniel O’Connell un dels llibertadors d’Irlanda i per l’edifici de correus finalment passem per l’estàtua de Molly Malone, típica peixatera protagonista d’una cançó de taverna, i finalment anem al parc més extens ja ens els afores de Dublín a on hi ha les ambaixades, i la casa de la presidenta. Cal dir que els Estats Units i Irlanda mantenen relacions molt estretes, ja que molts irlandesos varen emigrar als estats units i ara estan ben situats allà i els ajuts d’aquest país son prou importants..

Anem al lloc a on Joan Pau II va aterrar i va dir la seva missa, amb una creu impressionant, curiosament sobre un turonet de 10 metres d’alçada ja s’albira un horitzó molt llunyà el que dona una idea de la planaria de la illa, l’alçada més important es d’uns 1000 metres al pic mes elevat.

Veiem cérvols, que anirem veient tot el camí, ara els veiem lluny, ja que amb la pluja s’ha aixoplugat sota els arbres.

Retornem ja a Dublín, ens diuen que tot i que el país es un 97% catòlic i un 3% protestant el fet d’haver estat molts anys sotmesos a Anglaterra, fa que les millors esglésies i catedrals, siguin protestants, estan les catòliques en carrerons petits i estrets essent freqüent veure’n dues de costat. Anem ara a veure l’hotel que ens ha tocat avui, no és especialment cèntric, però es molt correcte l’habitació molt amplia amb dos llits dobles.

Sopem, i havent sopat provem d’anar a donar un vol, la pluja que torna a caure ens fa desistir, una vegada dins, anem a explorar l’hotel. En una de les sales feien una mena de sopar espectacle, hi entrem i hi estem una estona, un ballet celta, unes balades irlandeses i un Sr. imitant a Bing Crosby que explicava acudits, eren en anglès i jo no sabia seguir-lo però ho devia fer molt bé ja que tothom reia molt, sortim del restaurant teatre i fins demà.

Dia 20 d’Agost.

Avui al despertar veiem el temps Irlandès, núvol, esperem per això que no plogui i que ens deixi fer les visites d’avui, al baixar a esmorzar el sergent de menjador ens fa fer cua per preparar-nos la taula.

Anem ara a l’església no oblidem que es diumenge i que el grup es religiós, els assistents a la missa eren força grans, no així el capellà molt recol·lectors, passen la bacina dues vegades i tenen cartells amb fotos de tot l’staff de la parròquia. Els confessionaris ací convertits en armaris allà estan en us i informen de facilitats pels sords. De la missa pròpiament dita no entenem quasi res.

Ara iniciem la visita al Dublín històric, amb la catedral protestant, la de St. Patrick, sorprèn a l’entrada, tot i que totes les catedrals protestants son semblants, el mercat de postals, i altres records que hi ha no com a les catòliques en un lloc separat més o menys visible si no al bell mig de la nau.

Resulta que aquest dia tenen celebració especial de mes de dues hores de durada i per tant tenim el temps molt limitat per fer la visita, ja que no es permet la circulació de turistes mentre dura la celebració, veiem la pica sobre la que suposadament St. Patrick va batejar als irlandesos, diferents banderes simbolitzant els comptats irlandesos, tenim la sort d’oir el cor assajant, però no tenim quasi temps de gaudir de la catedral, també es de destacar la tomba de Jonathan Swift enterrat en posició vertical o sigui que només es visible una placa daurada del tamany del crani, està enterrat amb la seva amant, Stella al seu costat.

Swift es conegut per la seva obra Gulliver en el país dels nans i dels gegants, i tot i que ací es ven com una obra per a mainada, es tracta d’una àcida crítica dels anglesos ocupant Irlanda.

Ha arribat l’hora de la cerimònia i per tant l’hora de sortir al carrer, ens dirigim als jardins posteriors des de on podem veure una perspectiva de la catedral des de fora, entre tant repiquen les campanes sense parar. Ens diuen que el repic es fa manual, es a dir que una o més persones fan repicar les campanes com els antics campaners d’ací, ja els arribarà un dia o altra l’automatització, de moment fan concursos entre un i altra església per veure qui toca millor.

Ara es el moment escollit per fer la foto de grup, tot seguit passem pels carrers que ja havíem vist el dia anterior, i arribem al Trinity College aquesta vegada per fer la visita.

Es tracta de la seu de l’antiga universitat actualment només conserva els serveis comuns i administratius, ja que les diferents facultats a on s’imparteixen les classes són als afores en nous edificis.

Entrem en una impressionant plaça amb edificis no molt antics a on hi ha la residència d’estudiants, i a on les diferents habitacions tenen el nom de personatges il·lustres que hi varen residir.

També hi ha l’aula a on es feien antigament els exàmens, també la sala a on tenen el privilegi de casarse únicament els estudiants que han cursat estudis a aquesta universitat. I el més important la biblioteca que rep cada any més de 300.000 exemplars nous ja que té el privilegi de rebre un exemplar de tots els llibres que es publiquen en el mon en llengua anglesa, això fa que sigui enorme.

Nosaltres visitarem la part antiga de la biblioteca tot i que també es pot visitar la part moderna, hem de fer una cua d’una mitja hora per poder-hi accedir l’espera però val la pena, el llibre manuscrit més important es l’anomenat Llibre de Kells, còdex semblant als Beatus que coneixem, es del segle IX i té 340 fulls actualment reduït per successives enquadernacions i una mica malmès ja que per amagar-lo el varen embolicar en herba i això li va esvair el color.

Està després d’una exposició amb un estudi detallat dels fulls més importants del llibre, juntament amb altres quatre manuscrits. Es fa força difícil veure’ls una mica bé ja que la gentada es enorme.

Tot seguit anem a la planta superior a on hi ha una quantitat impressionat de llibres antics amb els més importants dins vitrines per poder-los veure, estan molt ben classificats i ordenats, mai havia vist tants llibres antics junts, només per això ja val la pena la visita.

La botiga de la biblioteca es del tamany de la mateixa, molt enorme, hi ha una mica de tot, des del tambor clàssic del país fins a samarretes en fi de tot el que es pot esperar d’una tenda de souvenirs, en canvi cap fotografia ni postal una mica maca de la biblioteca tot i que no es podia fotografiar.

Ara ja s’ha fet l’hora de dinar, ho fem a l’hotel germà petit del que havíem estat a la nit, els dinars, ho anirem veient son sempre molt semblants, una sopa més o menys picant, un plat, de porc, xai o salmó, i uns postres de pastís normalment.

Ara fem camí cap a Galway, a l’altre banda de l’illa mes o menys a mig camí visitem la abadia de Clonmacnois, el cmí per arribar-hi es estret prou feines té el bus per arribar-hi, al principi hi força senyals, després desapareixen i dona la impressió que anem donat vols per trobar el lloc, finalment arribem a l’abadia, fundada l’any 548 per sant Ciaron o Kiaron, està situada a la riba del riu Shannon que es el riu més llarg d’Irlanda es un lloc molt ben situat amb una vista sobre els meandres del riu excel·lent.

Tot just arribar-hi es posa a ploure i ens hem d’aixoplugar en un cobert, el mateix que va utilitzar per dir missa, Joan Pau II a la seva visita. Bé , l’abadia està composada de diferents edificacions la majoria en ruïnes, la catedral està en restauració en força mal estat, les creus celtes, del segle VIII, estan en un cobert prop de l’abadia, les originals, ja que al seu lloc n’hi ha posat unes de cartró-pedra que fan el seu efecte.

Ja ha parat de ploure i quasi surt el sol aprofitem per fer fotos i acabar de veure el que ara es un immens cementiri una part moderna i l’altra molt antiga.

Es destaca una torre que feia les funcions de campanar exempt de l’esglèsia.

Fem camí cap a Galway pel camí veiem les primeres torberes, que no son més que camps enormes dels que s’extreu turba, el combustible fòssil que menys temps necessita per poder ser utilitzat, són arrels vegetals podrides i, que assecades serveixen com a combustible. També ens expliquen que el president d’Irlanda és tradicionalment una dona, de manera que ni tan sols es presenta mai un home al càrrec, i, de la mateixa manera el primer ministre (que té poder executiu) es un home.

Es un dels països més pobres de la Unió Europea però darrerament els ajuts rebuts tan dels Estats Units amb qui manté immillorables relacions i de la unió europea ha començat a fer prosperar al país, curiosament es dels països que més contribueix a la solidaritat internacional via donatius a diferents organitzacions benèfiques

La llegua oficial es el gaèlic, i això permet que sigui llengua oficial a la Unió Europea, i tot i que actualment s’està potenciant el seu us només un 2% de la població l’entén i escriu correctament tots ells a Galway a la regió de Connemara

Actualment hi ha ajuts fins a 200 € setmanals perfil a noies solteres, el que permet puguin viure decentment a la vegada que es va recuperant la població que va caure a la meitat el segle passat per la pesta i per la emigració.

Ara ja som prop de Galway, pel camí hem vist diversos cavalls en llibertat, el bus s’enfila per una muntanya segurament guiat pel G.P.S en sentit contrari al que calia anar. Una vegada dalt només queda baixar altra vegada i trobar l’hotel prop de la carretera, es un Ibis, correcte sense que arribi a la categoria del fulletó.

Dia 21 d’Agost

Avui ens aixequem d’hora, toca un excursió pel parc nacional de la regió de Connemara, que es diu així pels primers habitants del lloc.

El dia s’ha aixecat amb núvols, que anirà alternant entre el sol que apareix de tant en tant, i algun que altra ruixat.

La carretera es molt estreta i molt saltarina, les vistes sobre els llacs, paisatges amb casetes totes amb el seu jardí, les joguines dels nens a la porta i un llit elàstic en lloc de piscina.

Tot el camí està flanquejat de fúcsies florides, flor habitual a la contrada, els xais i vaques són els habitants habituals del lloc, persones ben poques i treballant menys, seria que es l’agost, únicament un pagès treballant la terra....

El moviment constant del bus provoca la primera marejada seria, amb la conseqüent parada i netejada per part del xofer, ara passem pel lloc a on es va rodar la pel·lícula “L’home tranquil”, sembla mentida el que fa una simple pel·lícula, a pràcticament tots els viatges hi ha el lloc a on s’ha rodat tal o qual pel·lícula com si això fos un esdeveniment de primera magnitud, i no hi ha diferència en si el país es desenvolupat o no....veiem la cabana que era la seva casa i els paisatges que sortien a la pel·lícula, el que si es veritat es que tot respira tranquil·litat i relaxació.

Arribem ara a la primera visita d’avui, l’abadia de Kilemore, a la riba del llac del mateix nom està molt ben situat i la seva vista es excel·lent i el seu estat de conservació admirable.

En l’actualitat es un internat de noies d’alta posició, de les que surten a les revistes com Isabel Sartorius o la Xabeli ....etc, n’hi ha 180 algunes internes i altres no. Està regentat per 27 monges.

El palau, o castell, d’estil neogòtic, victorià va ser un regal que Henry Mitchel va fer a la seva esposa, que va morir ben aviat a orient i no en va poder gaudir. Actualment estan enterrats amb el seu fill al panteó de l’abadia.

El sistema d’entrar es curiós, a l’entrada a on hi ha la botiga i a on es veu com es fa la ceràmica de l’abadia, et donen una fitxa que has donar més amunt. De l’abadia es visiten tres sales transformades en museu, la resta son part de l’internat i per tant privades. Crida la atenció que els retrats penjats a la paret que normalment són nobles, reis .... ací son tot monges, les diferents abadesses del castell.

Una mica mes avall hi ha una mini-catedral amb tots els elements d’una catedral amb unes columnes i uns arcs de marbre remarcables, feia les funcions d’oratori de l’abadia, actualment molt ben restaurada.

Al final de recorregut, el mausoleu del que ja hem parlat, dalt de la muntanya, s’albira una estàtua amb els braços oberts.

Retornem al punt de partida, i des d’allà tenen muntat un servei de bus per anar als jardins, no hi deixen anar ni a peu ni amb cotxe, el bus va fent viatges constantment.

Pel camí, uns 2 Km aprx, anem trobant arbres gegantins, i els jardins pròpiament dits, son d’estil victorià, com tota la propietat, molt ben estructurats amb parterres i amb les plantes fent dibuixos, inicialment ja va ser muntat així, i posteriorment una monja es va fer càrrec del jardí fins que va poder, al morir va quedar convertit en una selva, ara actualment s’està recuperant i ja està prop del seu esplendor original.

Cal destacar del jardí un sistema d’hivernacle especial amb una espècie de finestra que deixa passar el sol i priva de la fred a les noves plantes, actualment torna a funcionar.

Crida l’atenció un hivernacle a on hi ha una parra, geranis i diverses varietats de tomaqueres creiem que ací deuen ésser plantes prou estranyes.

Es de destacar la exposició d’instruments antics de conrear la terra, la casa del treballador i la del director del jardí, també la palmera que hi ha al bell mig i un banc que permet la observació del jardí de forma privilegiada.

A l’altra banda hi ha l’hort, amb tota classe de verdures i hortalisses, totes d’un tamany gegantí, no aconseguim saber el motiu, si es la varietat o el microclima que es respira ja que constatem que allà fa més calor que al voltant. Tan el jardí com l’hort estan envoltats d’un mur força elevat.

Tornem a la parada del bus i anem al punt de trobada, que naturalment era la botiga, aprofitem per comprar una crema d’aquelles que planxen les arrugues.

Desgraciadament ací perdem la funda de la màquina de fotografiar. Ara ens dirigim a Clifden lloc a on dinarem, es un lloc que sembla turístic però ni hi veiem cap encant especial, sobre tot per passar-hi una hora massa poc per anar a voltar i massa per passar els dos únics carrers que té el poble, es conegut per tenir els ponis més alts de lo normal es diu que es varen creuar amb els cavalls que portava l’armada invencible i que varen naufragar en aquestes costes i que aconseguiren guanyar la costa nedant.

El poble està situat en una badia prop les twelve pins, les muntanyes de les dotze agulles una de les de major alçada de la illa, allà sentats mentre esperem el dinar coneixem una noia que recorre la illa.

Ja dinats, retornem a Galway per fer-hi una visita pel sistema de temps lliure i espavilat.

Tot primer anem a la Catedral, molt moderna i ens dirigim a Eyre Square, una plaça molt gran, anem travessat els carrers del poble, sembla força animat aprofitem per comprar una nova funda per la màquina, i anem a la recerca del castell, no el trobem, ni nosaltres ni cap del grup, ens assabentem posteriorment que actualment està dins una oficina bancària, exteriorment només es veu un mur sense cap rellevància.

Visitem després una altra església i acabem la visita als Spanish arcs, que es el que queda de la primitiva entrada de la muralla del poble.

Refem el camí, no pels carrers comercials si no pel costat del riu cabdalós com tots i que es pot remuntar amb encluses, i arribem altra vegada al bus que ens portarà a Lindoosvarna lloc a on tenim l’hotel aquesta nit.

Lindoosvarna es una ciutat balneari, el camí per arribar-hi és irlandès vinga corbes i vinga carretera i al final el poble, tot i ésser conegut per les seves aigües amb sofre, no aconseguim veure’n senyals, l’hotel es antic es l’hotel Imperial menys mal que està renovat si no podries trobar personatges del segle passat pels passadissos,

Aquesta nit decidim sortir aprofitant l’avinentesa de que l’hotel està al mig del poble, i conèixer així el que es un pub irlandès, el primer que trobem amb els seus llums vermellsi el seu ambient no ens acaba de fer el pes i anem a un altra prop de l’hotel, allà la gent beu cervesa la majoria i una minoria vi, una noia va cantant balades irlandeses molt melancòliques amb una veu molt maca acompanyada d’una guitarra i d’un acordió, el noi de la guitarra també canta força bé fins i tot sense acompanyament, aquest canta cançons satíriques que no comprenem.

A la sortida veiem que davant encara hi havia un altra pub i que al costat feien ball també al costat de l’hotel un home orquestra tocava i cantava música amb un regust country.

Com ja era tard retornem a l’hotel i fins demà.

Dia 22 d’agost

Avui per variar també sortim de bon matí, cap els anomenats Clifts de Moher, un dels llocs mes emblemàtics d’Irlanda, son uns penya-segats d’uns 200 mts d’alçada, diuen que dels mes alts d’Europa, actualment ho estan refent tot de nou amb ajuts de la Comunitat Europea, i el castell d’O’Brien no es pot visitar.

El penya-segat, es realment espectacular, cau a plom sobre el mar, son de color negre el que encara els dona una sensació de més alçada.

El camí més antic es un corriol que passa força a prop del penya-segat, potser si que en segons quines condicions pot ser una mica perillós, però l’autopista peatonal que han fet ara, amb una amplada de 3 o 4 metres ben emporlanada amb escalons i rampes per minusvàlids, i una protecció a la part del mar, es més que suficient, fins i tot no permet veure-hi bé.

Sort que al final del camí continua l’antic corriol només amb un rètol que posa “Bulls no permited” i com que no som toros continuem fins que se’ns acaba el temps, evidentment es veu molt millor l’efecte des d’aquest tram.

Diuen també que hi molts ocells que nien a les roques, no aconseguim divisar-ne cap d’especial, tots semblen gavines.

Realment es un lloc que val la pena visitar, ara, les obres que hi estan fent poden massificar el paisatge ara idil·lic.

Arribem al bus, i comença a ploure.

Anem a Bunraty que es la recreació d’un poble de principi del segle passat, es un poble que realment es molt didàctic, apart també de turístic, la visita s’inicia per unes cases del pagès, del ferrer, del pescador.... totes amb estris propis de l’ofici i el parament de la casa semblant a totes ah! i amb la llar encesa amb el combustible nacional, la turba.

Tot seguit es visita el castell, el castell, no es reproducció, es autèntic del segle XIII i l’ambientació es molt real ara dubto que els embussos de gent a les escales de cargol, es produïssin en aquella època.

Anem seguint la visita fins arribar al poble, amb la representació de les cases del metge, l’escola, amb representació d’una classe inclosa, la professora s’havia d’esforçar molt per fer creure als que entraven a la classe, aprofiten les diferents tendes per vendre souvenirs i la casa de fotografia per fer fotos d’època es clar, no resistim la temptació i ens en fem una.

Seguim el camí i trobem unes eines que prou feina els que venien amb nosaltres, pagesos d’origen, sabien com funcionaven, unes cabanes aixecades, estil dels “horreos” gallecs un molí d’oli, un d’aigua una església, uns jardins... tot molt ben ambientat i amb aparença de realitat.

Dinem al mateix lloc, veiem a més que en el restaurant hi ha escenari per fer-hi representacions teatrals.

Abandonem el lloc i fem parada a Adare, famosa per tenir sis abadies i per haver conservat unes cases amb el sostre de palla. Visitem una de les sis abadies, la impressió sempre es la mateixa, tot ben conservat i força modern.

Seguim ara cap a Trallee, arribem a punt per una de les festes de més anomenada de la localitat i més renom d’Irlanda, la elecció de la Rosa de Trallee, que ve a ser com un concurs de Miss......... fan tot un muntatge, amb els animadors i animadores de cada una de les noies que hi participen fins hi tot hi ha participants del Canadà i Austràlia.

Els carrers son plens de llums i escenaris per actuacions musicals, totes pel nomenament de la rosa de tralee.

Anem al jardí, d’extensió enorme, amb roses de tota mena i de tot color, plantes florides col·locades formant parterres i cada parterre amb un nom destaca per la seva universalitat el de la Rose Kennedy.

Per la part del darrera entrem a la catedral enorme com totes, amb un baldaquí daurat immens que fa pensar en les columnes de Bernini a Roma. i sobre l’altar major, una representació de l’esperit sant, també dos enormes àngels que suporten les piles d’aigua beneita . Observem que hi va entrant i sortint gent que hi va a pregar.

Ja de tornada davant l’hotel veiem una animació inusitada, els i les fans de les noies aspirants a la Rosa de Tralee estan tots i totes per allà vestides de festa major amb globus i pancartes animant a la seva preferida.

L’espectacle estava servit, es hi quedem una bona estona observant com van entrant les noies al que seria la elecció, no hi podem entrar ja que les entrades estan exhaurides des de fa dies, tampoc se si hauríem pogut passar amb la fila que fèiem i els guarniments dels assistents.

Val a dir que tothom allà s’ho passava la mar de bé mes tard, a l’habitació i per la televisió vàrem poder seguir la vetllada, de la que va resultar guanyadora l’australiana.

Havent sopat vàrem sortir a donar un tomb, tots els carrers estaven il·luminats amb motius de roses i comptàrem tres escenaris per a conjunts musicals. Tota la ciutat estava plena de gent, de llums i música, a les botigues tenien fotos de les noies que es presentaven.

Com que anava per llarg, retornem a l’hotel i fins demà.

Dia 23 d’agost

Avui les maletes fan festa, es l’únic dia de tot el viatge que no movem maletes, estem a la nit al mateix hotel, això permet anar una mica mes tard. El dia ja s’aixeca plujós, ens toca una excursió per la península de Dingle, es una volta curta però molt espectacular, ja que la carretera voreja uns penya-segats, no tant alts com els de Moher però al passar-hi la carretera impressionen molt, pel camí veiem els xais pasturant a dos metres de l’abisme.

La carretera és estreta i molt dolenta fins i tot en algún punt es travessada per un riu, als voltants veiem construccions megalítiques, dòlmens i una espècie d’habitatges de pedra seca, que diuen tenen 6.000 anys d’antiguitat.

Pel camí amb la pluja no en podem veure cap, però ens dirigim fins l’0ratori de Gallatus, una construcció excel·lentment conservada i que tot i ser de pedra seca, sense cap altre aïllament no té ni goteres ni entrada d’aigua, com detall extraordinari, que no hem trobat enlloc més les explicacions de l’entrada, son en català.....

També cal esmentar que ara ja ha parat de ploure sortosament,

Ens dirigim a Dingle que fa uns deu anys es va fer famós per un dofí que anomenaren Funghi que va aparèixer a la seva badia i va romandre allà uns deu anys, cada dia feia les seves aparicions i s’organitzaven excursions per anar-lo a veure i ell es deixava, ara, això si, no provava cap mena d’aliment dels que li oferien.

Fins i tot les excursions retornaven els diners si el dofí no apareixia, tan segurs estaven d’ell, fins que un bon dia va desaparèixer tal i com havia vingut i no ha tornat.

En el part hi ha un munió de catamarans de vela amb banderetes que segurament feien una escala d’alguna regata, a dalt dels pals, arranjant el que si ha malmès a la travessia.

També hi ha atracat un vaixell de tres pals estil antic, que lloguen per fer travesses, fins i tot fins Espanya. Mentre no el lloguen cobren entrada com si fos un museu.

Després de donar una volta pel poble ens dirigim a Killarney, una ciutat que només en podem dir que hi hem estat, ja no fem cap visita interessant, ja que plou i plou

Fem el dinar en un típic pub, i, tot i no veure gaire res, ens fem una mica a l’idea de la ciutat.

Ara fem camí cap a la Mansió Muckross té 14 Ha. De terreny i actualment es propietat de l’estat, el més interessant es l’estada que la Reina Victoria hi va fer l’any 1.861 que va fer que tota la casa s’adaptes als seus gustos i des de llavors no s’hi ha fet obres d’importància, destaquem una col·lecció imponent de banyes de cérvol, procedents del primer propietari, un mobiliari excepcional amb fusta ressaltada, marqueteria

La sala de bany és molt semblant a qualsevol d’actual amb la banyera amb aigua freda i calenta (un luxe asiàtic per l’època) wàter...l’habitació de la mainada, amb el mobiliari en miniatura, inclòs els graons que vene d’aquesta habitació son més petits. I tot, amb unes vistes excepcionals sobre el jardí i el llac proper a la casa.

Els jardins son de l’estil de la casa, cuidats fins el mínim detall allà tenim contractada una passejada amb cotxe de cavalls que ens porta fins a la Tork waterfalls, una cascada de 18 metres d’alçada.

Fem les fotos de rigor, el lloc s’ho val, els arbres, la casada, el llac.... tot respira tranquil·litat, torna a ploure, just a temps per agafar el bus.

Tronem ara a Tralee, ja tranquil·litzada de l’enrenou de la rosa, tornem a veure el jardí i curiosament avui no el trobem tant florit, en canvi hi descobrim d’altres racons molt bonics.

Havent sopat passem pel pub del mateix hotel però en sortim de seguida, l’ambient amb la música, la gent bevent cervesa feia un garbuix no gens agradable.

Dia 24 d’agost

Avui es el primer dia que ens aixequem amb sol, davant l’habitació hi ha el camp de futbol, a on havíem vist el dia abans les evolucions dels entrenaments, avui son uns gossos els que fan el mateix que si s’entrenessin.

Baixem les maletes, avui ens toca fer l’anell de Kerry recorregut famós a Irlanda, es tracta d’un recorregut per la península d’Iveragh circular per uns paisatges molt macos, s’inicia a Killorgin i els busos l’han de fer en sentit contrari a les agulles del rellotge per evitar trobar un autobús de front en les carreteres estretes d’Irlanda.

Ara, acabem trobant-hi camions, pels que la regla no val. Avui ens fan provar un Irish Cofee, el famós cafè irlandès, està fet amb 1/3 de whiskey 2/3 de cafè fort, nata i sucre, diuen que el secret es el sucre.

Aci el whisky en diuen whiskey per diferenciar-lo del d’Escòcia, lògicament el d’ací es el millor..

El prenem a més a la taverna de la guilla vermella (el zorro rojo) realment es més bo del que feia presagiar el muntatge, no es gens fort com semblava d’esperar.

Reemprenem el camí i els paisatges ací son fantàstics, sembla mentida el que hi fa el sol, el guia que està a Irlanda des de Juny, diu que no ho havia passat mai amb sol, també ací es comencen a veure moviments d’arranjament de carreteres, ja que estem a la zona turística per excel·lència de la illa.

Parem a Kells Bay, i passem per Cahersiveen lloc a on va néixer l’independentista O’Connell parem una estona a Portmagee lloc a on va sojornar Charles Chaplin i a on li han dedicat una estàtua.

Es des d’ací que hi ha un pont per anar a la illa de Valentia una de les més poblades d’Irlanda, ja que govern actualment té la política de despoblar les illes en lloc de donar-los-hi els serveis corresponent, es mes barat.

Fem una passejada per la platja que està en marea baixa, n’hi ha que diuen trobar-hi pedres verdes, nosaltres només les normals a la platja i tot seguit un vol pel poble.

Ara agafem alta vegada la carretera per parar-nos en un mirador privilegiat des de on part de l’anomenada illa de Valèntia s’albiren les illes Skelling, seguim camí fins a Waterville, amb les seves casetes de colors, fins arribar a Kenmare, lloc a on dinarem.

Abans de dinar visem l’anomenat cercle dels druides, que no es mes que un cercle de pedres amb una de major al mig. El lloc està abandonat tot i que es interessant de veure, abans devia estar catalogat ja que hi ha una guixeta per cobrar entrada ara abandonada.

Fem una ràpida visita a la catedral semblant les que ja havíem vist i cap a dinar, a partir d’ací ja s’ha acabat l’anell de Kerry i el bus ja deixa de saltar i les carreteres es fan millors.

Arribem a Cork, els paisatges ara canvien, Cork es una ciutat industrial, ennegrida pels fums i poc amable en general, tot i això la Universitat que només veiem a l’entrada impacta tant per la seva situació com pel seu tamany.

Tot just arribar parem a la catedral, com que fa pagar i només tenim 10 minuts, decidim donar-li la volta per fora a destacar un àngel daurat que toca la trompeta l les agulles de campanar.

Fem un tomb pel centre veiem l’edifici de l’òpera, modern, uns quants pubs tradicionals i poca cosa mes, el riu es molt brut tot i que porta molta aigua i a més està retinguda per un sistema d’encluses.

Tornem a fer marrada per arribar a l’hotel pujant a la muntanya del costat i finalment el trobem, no es ni de bon tros de la categoria que havia d’ésser però el que mes molesta es que l’habitació es plena de fum que no aconseguim treure ni obrint portes i finestres. No és la única, però altres que s’han queixat s’han trobat en una habitació pitjor i també amb fum, sembla que a Irlanda no es permès fumar als hotels però si a les habitacions.

Dia 25 d’agost

Avui ja es el darrer dia, fa honor a Irlanda i s’aixeca plujós, avui, però a diferència d’altres dies no s’albira per enlloc la possibilitat de sol.

Avui el camí l’hem de fer fins a Dublin, tot primer i després d’un deu n’hi do el camí parem a l’anomenada roca de Cashel que no es mes que un promontori sobre el terreny d’una alçada molt minsa però que degut a la planaria que ens envolta permetria una visibilitat molt ampla, permetria si el temps ho permetés ja que la pluja i la boira ens escamotegen el panorama.

Dins el recinte de la roca hi ha les runes d’una catedral i una part d’un castell ben bé annex, possiblement serien boniques si no fos per què tenim que anar mirant tota l’estona a on es a sopluig i a on plou, es una visita però bonica i interessant, es conserven unes creus celtes. Es curiós que a la quasi totalitat de les abadies i catedrals tot i estar en runes, els cementiris estan actius no per a tot hom però si pels descendents dels nobles o personatges que tingueren que veure amb la història del castell, sorprèn que allà a on tot sembla abandonat hi hagi enterraments molt recents.

Passem a veure un audiovisual sobre el castell, que esdevé un audiovisual sobre l’edat mitjana, la funció dels castells i els fets que motivaren el seu creixement i desmantellament posterior. Tenim sort i l’audiovisual es en italià el que permet una mínima comprensió.

Després de la visita passada per aigua, reemprenem el camí, entre tant el guia ens posa un pel·lícula que diu reflexa la vida dels irlandesos pobres de fa un segle.

Es una pel·lícula depriment, potser si que reflexa la vida real però no tot havia d’ésser així, es titula les cendres d’àngela.

Parem a Kilkerny veiem la catedral, el castell no ja que la visita havia d’ésser guiada per força a unes hores determinades i bé en angles o alemany.

Pare de ploure i passegem una estona pel poble, que sembla força animat.

Ara ja estem al final del viatge i ens anem acostant a Dublin a on passarem la darrera nit abans d’agafar l’avió. L’hotel, el mateix que a l’arribada, donem un tomb pel l’hotel i ens en anem a dormir ja que l’endemà ens llevem a les 4 ½ per anar a l’aeroport.

Dia 27 d’agost

Es tracta de dir adéu a Irlanda, i com havia d’ésser ploguent es clar l’aeroport era ple de gom a gom tot i l’hora intempestiva. Ara ens sembla més gran que a l’arribada.

Anem ràpids, sort del guia que fa obrir una guixeta per a nosaltres.

La sortida es a l’hora i pel camí únicament veiem núvols, arribem a Barcelona, i dos components del grup surten sense tenir en compte que han de recollir maletes. Sembla mentida l’enrenou que hi ha per passar tornar a entrar per la porta de sortida.

Ara ve el moment en que un bus es ha de portar a Girona, resulta que ningú sap ni on es el bus ni hi ha cap telèfon de contacte, a Viatges Halcon ni tan sols hi son no tenen viatge a aquesta hora, i a l’origina a Viatges Pertur ...es dissabte i tampoc hi son.

Al fina com que els autocars eren Canals busco el número d’Autocars Canals, i sortosament tenien el viatge contractat i donen el número del xofer que estava esperant a un aparcament ja que no els deixen estar a la parada.

Ara ja tot solucionant tornem a Girona desprès de fer una petita cua a l’autopista, allà ja ens espera la Susanna amb la Glòria per portar-nos a casa ah! fins i tot amb el dinar a punt.